Llibres

la. nobel. britànica

Cristina Andreu

Tot recordant Doris Lessing

Quan fa gairebé dos mesos de la mort de la prolífica Nobel de Literatura, compromesa amb tota mena de fronts polítics i socials, la professora Cristina Andreu, especialista en l'obra de Lessing i a la qual va conèixer, ens ofereix un breu retrat de l'escriptora britànica

Filla de les con­vul­si­ons del segle XX, l'escrip­tora Doris Les­sing, tras­pas­sada el 17 de novem­bre, ha estat una cro­nista fidel de l'últim mig segle. Nas­cuda dins l'Imperi Britànic, va créixer a l'Àfrica colo­nial, on la injustícia, la segre­gació racial, les desi­gual­tats i la lluita política van for­jar el seu caràcter i van mar­car la seva volun­tat. Escrip­tora prolífica, Les­sing no va renun­ciar mai al seu com­promís de retra­tar la con­dició humana i els errors de la soci­e­tat occi­den­tal de manera meti­cu­losa, sense indulgència i amb una visió profètica.

El Lon­dres de la post­guerra, on es va tras­lla­dar l'any 1949, no era un pai­satge ama­ble per a una dona inde­pen­dent que tenia la ferma intenció de ser escrip­tora i tenir cura d'un fill amb dis­mi­nució psíquica. Però Les­sing va llui­tar i va man­te­nir el seu com­promís polític i la defensa de les lli­ber­tats. Des del prin­cipi va fer crítica oberta dels règims segre­ga­ci­o­nis­tes de Rhodèsia del Sud i Sud-àfrica. Va ser mem­bre del Par­tit Comu­nista britànic i el va aban­do­nar desen­ga­nyada els anys sei­xanta, quan es van començar a des­co­brir els hor­rors de l'esta­li­nisme.

Doris Les­sing ha escrit sem­pre des de la seva pers­pec­tiva de dona, però ha rebut­jat la cate­go­ria de femi­nista, mal­grat haver escrit la novel·la més femi­nista del segle XX, El qua­dern dau­rat, un lli­bre que ha esde­vin­gut un clàssic de la lite­ra­tura uni­ver­sal, un docu­ment de la seva època que avui es manté ple­na­ment vigent.

La seva obra i la seva lluita per les lli­ber­tats li han meres­cut nom­bro­sos pre­mis i honors. La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya la va dis­tin­gir amb el Premi Inter­na­ci­o­nal (1999) i el 2001 va rebre el Príncep d'Astúries. Però aquesta dona rebel va decli­nar el títol de Dame of The Bri­tish Empire perquè, tal com va expli­car: “L'Imperi Britànic no exis­teix.” Quan el 2007 va rebre el premi Nobel de Lite­ra­tura, l'Acadèmia sueca va lloar l'escrip­tora pel poder de la seva paraula, “escèptica, incendiària i visionària”.

Com passa amb tots els gran artis­tes, Les­sing ha con­reat tant fidels lec­tors com crítiques ferot­ges. Però ningú que s'hagi acos­tat a les seves obres negarà la capa­ci­tat nar­ra­tiva, el com­promís incan­sa­ble per retra­tar la rea­li­tat sense embuts, fins a extrems dolo­ro­sos. L'escrip­tora nord-ame­ri­cana Joyce Carol Oates va dir de Les­sing que la seva obra havia tras­pas­sat fron­te­res i que havia estès el ter­ri­tori de la novel·la i de la nos­tra consciència. Mal­grat que ella es resis­tia a les cate­go­ries amb vehemència, per a molts dels seus lec­tors Les­sing ha estat una veu femi­nista revo­lu­cionària. D'altres l'han con­si­de­rada pro­feta, ja que ha uti­lit­zat la fan­ta­sia de la ciència-ficció per par­lar dels temes humans i adver­tir de la ceguesa que ens du a la catàstrofe. Les­sing ha estat també una escrip­tora amb una volun­tat ine­xo­ra­ble per explo­rar el món inte­rior, la vida mis­te­ri­osa del jo espi­ri­tual.

La petita veu incòmoda

La vaig conèixer a Bar­ce­lona, cap a l'any 1986, amb motiu de la tra­ducció de la seva novel·la La ciu­tat de les qua­tre por­tes (1969). La Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona retia home­natge a la famosa autora d'El qua­dern dau­rat. Auto­di­dacta i poc amiga dels honors, Les­sing rebut­java les eti­que­tes que sovint es pen­gen a les per­so­nes i la lite­ra­tura. Incòmoda amb la crítica literària, va res­pon­dre amb des­gana a pre­gun­tes sobre la seva obra. Les­sing se sen­tia a gust entre els alum­nes i sabia com des­viar l'atenció cap a temes quo­ti­di­ans. Amb habi­li­tat, pas­sava d'entre­vis­tada a entre­vis­ta­dora.

Aquesta va ser també la meva experiència quan la vaig visi­tar a Lon­dres, un mes de juliol, quan jo tre­ba­llava en la que seria la meva tesi doc­to­ral.

La casa de Les­sing, situ­ada en una zona limítrof entre la bohèmia benes­tant de West Hamps­tead i el barri obrer mul­ti­cul­tu­ral de Kil­burn, era una metàfora de l'escrip­tora i de la seva obra. A l'inte­rior desor­de­nat, ple a ves­sar de lli­bres, dia­ris, revis­tes i retalls s'amun­te­ga­ven sense cap mena d'ordre; vells coi­xins cobrien sofàs de data i de gust inde­fi­ni­ble. La cuina, més aco­lli­dora que con­for­ta­ble, tenia la flaire dels sopars entre amics, de pas­tis­sos cui­nats amb cali­desa.

Va ser quan vam pas­sar al jardí, un back gar­den com n'hi ha tants en les cases lon­di­nen­ques, que em vaig ado­nar del mime­tisme entre l'escrip­tora, la seva casa i la seva obra: de la vida i el pen­sa­ment d'aquesta dona dura i fràgil alhora.

Els seus gats senyo­re­ja­ven entre les cadi­res de ferro i es per­dien entre les her­bes d'aque­lla selva: perquè el jardí de Les­sing no tenia res a veure amb un típic english gar­den, sinó que evo­cava l'entorn de l'Àfrica de la seva infància i ado­lescència que ella ha des­crit amb detall en les seves obres. Ella mateixa, amb la seva apa­rença de sàvia des­ar­re­glada, ento­nava per­fec­ta­ment en aquell paratge. Només el bro­git dels avi­ons que pla­na­ven en apro­xi­mar-se a l'aero­port de Heath­row ens recor­dava on érem en rea­li­tat. La visita va durar un parell d'hores, en les quals no vaig acon­se­guir la meva fita: par­lar de la seva obra. Les­sing estava molt més interes­sada a entre­vis­tar-me a mi.

Pocs escrip­tors o escrip­to­res reflec­tei­xen l'experiència pròpia en la seva obra com ho fa Les­sing: bar­reja de retalls d'història, de vides apedaçades, riques en vivències, mar­ca­des pels senyals de la lluita, dibui­xa­des amb els pai­sat­ges del com­promís, de la veri­tat, de la injustícia, de la misèria, de la cerca.

Què és la lite­ra­tura si no una eina per a la reflexió, per al com­promís de l'artista amb la soci­e­tat? Quina és la tasca de l'artista si no la de trans­for­mar l'experiència en matèria intel·ligi­ble? Les­sing ho tenia clar, i així ho va expo­sar en el seu assaig-mani­fest del 1957, The Small Per­so­nal Voice.

Fidel a si mateixa, Doris Les­sing no va dei­xar mai d'escriure, i en la seva obra tenim el lle­gat d'una de les grans escrip­to­res del segle XX, una nar­ra­dora com­pul­siva amb una intel·ligència visionària i amb un verb abas­se­ga­dor.

Perfil
Cristina Andreu és professora de literatura i cultura irlandeses i britàniques al departament d'estudis anglesos i alemanys de la Universitat Rovira i Virgili. Va fer la tesi doctoral sobre la novel·lística de Doris Lessing, en què va estudiar l'evolució de la seva narrativa, amb una particular atenció al desenvolupament dels personatges femenins.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia