Art

art. &co

pilar parcerisas

Altaió i el seu àngel


Paraula escrita

Un tra­fi­cant d'idees a les fron­te­res de l'art és la dar­rera entrega en prosa del poeta Vicenç Altaió, que aplega una reflexió sobre l'acte cre­a­tiu a la Cata­lu­nya del tom­bant de segle, però amb l'esguard girat al pas­sat, com l'Ange­lus Novus, de Klee, que Wal­ter Ben­ja­min uti­litza com a metàfora de l'àngel de la història i del progrés. No és l'àngel orsià ni els àngels que Pica­bia pintà en paral·lel als avi­ons dels temps moderns, però sí que hi ha un sem­blant joc dialèctic entre l'esguard d'aquest que mira al pas­sat i al mateix temps al futur. Aquest àngel de la història que va sen­tir J.V. Foix quan pro­clamà “M'exalta el nou i m'ena­mora el vell” també l'ha fet seu Vicenç Altaió, al cos­tat de les ruïnes que ens deixa aquest temps d'oratge que ha estat la moder­ni­tat.

A la fron­tera de

Així, seguint Eugeni d'Ors i la tra­dició com a con­dició sine qua non per ser con­tem­po­rani, s'alcen qua­tre colum­nes apa­re­lla­des: Pla-Dalí i Foix-Miró. I sobre aques­tes colum­nes, exem­ples dialèctics entre rea­lisme i sur­re­a­lisme, Altaió apro­fita per bas­tir la seva reflexió a redós de l'art. L'autor con­fessa: “A final dels anys vui­tanta, en plena eclosió del món de l'art dins la cul­tura, vaig apar­tar-me de la soci­e­tat literària per ali­men­tar-me de les vicis­si­tuds de l'art.” D'aquí s'expan­di­ren les fron­te­res d'aquest tra­fi­cant d'idees cap a una diver­si­tat de con­tin­guts que aquí es mani­fes­ten: a la fron­tera de la ciència, de la poe­sia, de la foto­gra­fia, de la crítica d'art, de l'art com a no-ofici, de la cer­tesa simu­lada, a la fron­tera de Volem l'Esta­tut o volem l'Estat, i així un reguit­zell de fron­te­res que al seu pas pel lli­bre dei­xen uns fulls de notes perquè el lec­tor acabi el lli­bre, dis­se­nyat pels seus fidelíssims Daniel Ayuso i Claret Ser­ra­hima. De nou, un lli­bre d'Altaió és un objecte d'art, en aquesta ocasió a càrrec de l'edi­to­rial Coma­ne­gra.

Imatge i paraula

Vicenç Altaió no coneix la inhi­bició. És l'home lliure, l'home sen­si­tiu que esdevé Casa­nova en la dar­rera pel·lícula d'Albert Serra: Història de la meva mort, que ha donat curs a la sen­su­a­li­tat, a la bellesa que hi ha en els àmbits de la ciència, la lite­ra­tura, en una olor, en l'art, en una dona, en una sim­ple pas­se­jada a la Ram­bla de Bar­ce­lona. Però també ha estat un ins­ti­ga­dor i empre­ne­dor cul­tu­ral ben sin­gu­lar, a qui devem les revis­tes Èczema, Àrtics, Cave Canis, la cre­ació del KRTU, amb expo­si­ci­ons tan magnífiques com Lite­ra­tu­res sub­mer­gi­des, Fora de camp sobre l'audi­o­vi­sual català, expo­si­ci­ons com In vitro i literàries sobre Brossa, Palau i Fabre i Perucho, a més de guiar els cen­te­na­ris de Joan Miró i de Josep Pla. Els seus artis­tes con­tem­po­ra­nis pre­fe­rits: Tàpies, Bar­celó, Amat, Pere­jaume, Han­nah Collins, Evru, Benito, San­tos, Jaar; al tea­tre, Artaud, Beckett, Nova­rina; al cinema, Pere Por­ta­be­lla, Albert Serra. Al dar­rere d'Altaió, però, sem­pre hi ha un poeta: “La paraula escrita és por­ta­dora d'imat­ges, i les imat­ges que veiem en lle­gir ence­nen la paraula, la fan visi­ble.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia