45 anys d'un disc que va trencar-ho tot

La ree­dició ampli­ada i remas­te­rit­zada de l'històric disc White light/white heat ha coin­ci­dit amb la des­a­pa­rició de Lou Reed. Aques­tes últi­mes set­ma­nes a molts afi­ci­o­nats ens ha cos­tat tor­nar a sen­tir les des­es­pe­ra­des lle­tres del músic de Bro­oklyn, però l'ocasió s'ho mereix perquè el segon disc de la Vel­vet Under­ground va ser una xutada d'adre­na­lina, que aban­do­nava els aspec­tes més con­cep­tu­als del pri­mer –el de l'emblemàtic plàtan d'Andy War­hol–, s'apar­tava de la dis­ci­plina de la Fac­tory i pres­cin­dia dels ser­veis del pin­tor i de la musa ale­ma­nya Nico. El resul­tat va ser un tre­ball mar­cat per la dis­torsió i car­re­gat de bilis, on les pro­va­tu­res eren a l'ordre del dia, però apos­tant deci­di­da­ment pel rock and roll diabòlic des del pri­mer vers del tema que donava títol al disc, quan la veu de Lou Reed pro­cla­mava que la llum blanca li alte­rava la ment. El so tre­molós de la banda i els cors també inci­dien en els ver­sos enigmàtics de la llum blanca que s'endin­sava cap al cer­vell, il·lumi­nava els ulls i ho omplia tot de sor­pre­ses. De sor­pre­ses no n'hi va haver gai­res perquè el disc va pas­sar sense pena ni glòria i ningú hau­ria dit que aca­ba­ria con­ver­tint-se en un dels pri­mers pas­sos d'uns músics que serien referència, bona però també dolenta, per a les gene­ra­ci­ons més avant­guar­dis­tes i suïcides de les dècades poste­ri­ors. Res no tor­na­ria a ser de color de rosa perquè Lou, John Cale, Ster­ling Mor­ri­son i Mau­reen Tucker n'esta­ven ben farts, del flower power, i no esta­ven dis­po­sats a assu­mir les doc­tri­nes hip­pies i el retorn a la natura, sinó a sub­mer­gir-se en les cla­ve­gue­res de les metròpolis a bus­car ins­pi­ració. L'estiu del 2013 Lou Reed va dir: “El disc no es va ven­dre, però que­darà com la quinta essència del punk.”

Cal dir que la influència psi­codèlica era ine­vi­ta­ble, però les colo­rai­nes del movi­ment que­da­rien alte­ra­des pels blancs i negres obses­sius dels de Nova York i els seus eslàloms cap a l'apo­ca­lipsi. Diríem que el seu camí es bifur­cava i ells tri­a­ven els túnels en comp­tes dels arbres i els ocells. La sínia aban­do­nada de Coney Island en comp­tes de les plat­ges para­disíaques de Califòrnia.

La neces­si­tat de fugida, els ver­sos explícits en què es diu que tots volen “matar la seva mare”. Aquesta oda a les amfe­ta­mi­nes apel·lava a una lec­tura freu­di­ana desin­hi­bida, que pot­ser tenia a veure amb els expe­ri­ments lite­ra­ris que alter­na­ven Reed i Cale i un so que havien cer­cat en la impro­vi­sació més sal­vatge del rock i del blues, fins i tot amb un giny explícit als grans Booker T. & the MG's, amb la sub­ti­lesa d'aquests últims subs­tituïda per l'his­te­risme de vidriol de la Vel­vet. Tot i que el grup actu­ava des del 1964, aquest segon disc no va sor­tir fins al gener del 1968, després d'haver estat gra­vat l'estiu ante­rior. El set com­me­mo­ra­tiu va ser rea­lit­zat per Reed i Cale, que va recu­pe­rar mate­rial des­car­tat del seu arxiu per ofe­rir un tre­ball indis­pen­sa­ble per conèixer el rere­fons d'unes cançons mar­ca­des per una doble estètica. D'una banda un rock on tot era pos­si­ble i de l'altra, una expe­ri­men­tació on el soro­llisme i el mini­ma­lisme tren­ca­ven les pau­tes con­ven­ci­o­nals. L'edició remas­te­rit­zada ofe­reix ver­si­ons alter­na­ti­ves i la dar­rera sessió d'estudi de John Cale amb el grup –seria expul­sat mesos després– i el llançament ofi­cial del con­cert al Gym­na­sium de Nova York, gra­vat el 30 d'abril del 1967, que inclou cinc actu­a­ci­ons inèdites. La comunió entre lle­tres sub­ver­si­ves i soroll era total.

Al reper­tori del rock començaven a sor­tir ter­mes com polla, xutar-se i tot un catàleg de dro­gues amb les seves metàfores i metonímies. Reed i Ster­ling Mor­ri­son s'havien cone­gut a la Uni­ver­si­tat de Syra­cuse, on van tenir de mes­tre de lite­ra­tura el poeta esqui­zofrènic Del­more Schwartz. La para­noia, l'heroïna i altres fàrmacs, el sexe pas­sat per la trans­se­xu­a­li­tat i el sado­ma­so­quisme s'incor­po­ra­ven a l'ima­gi­nari rock. Tota una revo­lució men­tre gran part de la seva tribu bus­cava l'amor i reac­ci­o­nava con­tra el Viet­nam. Ningú podrà dir que eren dife­rents.