Església i estat en l'era Putin

La premsa va fer-se ressò dels fets que van tenir lloc el febrer del 2012, quan tres joves que for­ma­ven part del grup d'acci­ons polítiques femi­nis­tes Pussy Riot van entrar a la cate­dral del Crist Sal­va­dor de Mos­cou amb pas­sa­mun­ta­nyes i gui­tar­res elèctri­ques i des de l'altar major van ento­nar una pregària punk con­tra el poder de Vla­di­mir Putin. Les tres noies van ser empre­so­na­des i dues d'elles van ser con­dem­na­des a dos anys de presó per immo­ra­li­tat i per atemp­tat con­tra un espai sagrat.

Els poders de l'Església orto­doxa i els sec­tors polítics més pro­pers a Putin van acon­se­guir que es con­demnés penal­ment una acció que va néixer com una pro­vo­cació de caràcter artístic i polític. Se'n va par­lar a tot el món, fins i tot en va par­lar Madonna, durant un con­cert a Mos­cou, en el qual va dema­nar públi­ca­ment la lli­ber­tat de les acti­vis­tes.

Pussy Riot, una ple­ga­ria punk és un docu­men­tal de la cadena tele­vi­siva HBO, diri­git per Mike Ler­ner i Maxim Poz­do­rovkin, que es dedica a seguir els fets. Par­teix de l'acció per mos­trar-nos com les tres noies acti­vis­tes són empre­so­na­des. A par­tir d'aquest moment, la pel·lícula segueix els judi­cis con­tra les tres acti­vis­tes fins al moment en què es dicta la sentència final. Les esce­nes del judici estan inter­ca­la­des per entre­vis­tes amb fami­li­ars de les noies i amb per­so­nes que poden aca­bar ampli­ant l'horitzó sobre el cas.

El docu­men­tal resulta simpàtic, sap man­te­nir l'interès fins al final, però els seus mèrits no són tant dels rea­lit­za­dors com de la vita­li­tat i habi­li­tat de les Pussy Riot. Des del pri­mer moment la pel·lícula genera una empa­tia cap a les noies, men­tre es fa evi­dent que en la nova Rússia con­tro­lada per Putin els para­dig­mes vells, els para­dig­mes morals, estan en el cor d'una soci­e­tat que no vol tole­rar els escàndols.