Opinió

Els Set Pecats Catalans

Josep-Lluís González

La ira

Aquest és el tercer dels set articles dedicats a ‘Reflexions a les portes de la independència', que el doctor en filologia anglesa Josep-Lluís González planteja des d'un punt de vista cultural en el seu sentit més ampli

Som un poble d'anarquistes, botiguers
i almogàvers
Som una nació emprenyada amb el món i amb nosaltres mateixos
L
La ira té moltes manifestacions i pot esdevenir virtut. De fet, la dissidència és una forma d'ira necessària per al progrés de la humanitat perquè, sense qüestionar l'‘statu quo', no avançaríem mai en temes polítics ni socials
La tradició popular catalana conté exemples d'ira, d'odi i venjança

Llamps i rellamps! Trons i xàfecs! Pedra i cala­marsa! Aquest és l'espe­rit furi­ent d'un pecat amb tan mal geni que ni l'inno­cent arti­cle deter­mi­nat no gosa acos­tar-s'hi, incom­plint així les nor­mes més bàsiques de l'apos­tro­fació: la ira, aquell pro­fund sen­ti­ment d'odi o rancúnia que ens incita a ven­jan­ces, bre­gues i guer­res.

En aquest sen­tit, hem d'adme­tre que els cata­lans som una nació empre­nyada amb el món i amb nosal­tres matei­xos. Un poble de balls de bas­tons i sabres, de bom­bes al Liceu i Set­ma­nes Tràgiques, de gota freda i lle­van­ta­des, malau­ra­da­ment carac­te­rit­zat per un caïnisme bíblic que treu el cap a les grans ins­ti­tu­ci­ons del país, ja siguin espor­ti­ves, polítiques o cul­tu­rals, per no par­lar de les reu­ni­ons de comu­ni­tats de veïns en què el mal­pa­rit del quart pri­mera sem­pre salta amb uns esti­ra­bots tan absurds que el sopar se'ns posa mala­ment.

Ira i reïra de Déu! No sabria dir si una deïtat imper­so­nal pot arri­bar a sen­tir aquesta fúria tan humana, però és evi­dent que els lli­bres sagrats de la tra­dició jude­o­cris­ti­ana van plens de reven­ges divi­nes en forma de pla­gues, dilu­vis uni­ver­sals i heca­tom­bes. El mateix Jesús en va fer ban­dera quan, veient la cova de lla­dres en què s'havia con­ver­tit el Tem­ple de Déu, en va fora­gi­tar els can­vis­tes i comer­ci­ants a fue­ta­des, va cap­gi­rar les seves tau­les i cadi­res, i va escam­par per terra els diners que hi havia amb una còlera evi­dent. Jo, petit­burgès de comar­ques, sento esgar­ri­fança per una acció com aquesta, però estic segur que els oku­pes bar­ce­lo­nins s'ins­pi­ren en aquest frag­ment evangèlic cada vegada que cre­men cai­xers automàtics o llan­cen ous a la façana de la Borsa.

Un dels tex­tos antics més punyents en aquest con­text és un docu­ment jurídic de finals del segle XI en què Gui­tard Isarn, de la Vall de Cabó a l'Alt Urgell, declara que els Arnau han tren­cat el seu jura­ment de fide­li­tat com a vas­salls seus i són cul­pa­bles d'una sèrie d'infàmies i greu­ges. A mi no em col­peix tant el con­tin­gut del docu­ment com el llen­guatge ben viu que hi fa ser­vir l'autor. Hi ha un paràgraf, per exem­ple, en què repe­teix una desena de vega­des ran­cur-me (forma ver­bal de pri­mera per­sona que sig­ni­fica “em queixo”, “tinc dis­gust”), i és aquesta vio­lenta insistència de mar­tell de forja el que mil anys després encara ens fa sen­tir l'odi pri­mi­geni i inson­da­ble d'un senyor feu­dal.

Al món dels tro­ba­dors no tot era desig car­nal entre dames de la cort i els seus cava­lle­rets, sinó que també hi tro­bem històries de ven­jança i de mort com la de Gui­llem de Cabes­tany, assas­si­nat pel marit gelós de madona Sore­monda, la seva esti­mada. De fet, hi ha tot un gènere, el del sir­ventès, dedi­cat a l'expressió de la ira a través de la sati­rit­zació dels ene­mics. El para­digma d'aquest feno­men és Gui­llem de Ber­guedà, que escrigué poe­mes plens de mal­vo­lença con­tra el seu veí Pere de Berga i, sobre­tot, con­tra Ponç de Mata­plana, que va ser ridi­cu­lit­zat per la seva llet­jor física (tenia un braç esguer­rat i havia per­dut tres dents en caure del cavall), per la traïdoria que el dis­tin­gia, i pel seu ímpetu sexual que feia que cap home no gosés fer una dor­mida al seu cos­tat sense abans posar-se uns calçotets de cuiro que el pro­te­gis­sin de la sodo­mia.

Als camps de bata­lla de tot Europa són els almogàvers els que històrica­ment han sem­brat la ira dels cata­lans. Guer­rers ferot­ges, mig des­pu­llats i calçats amb avar­ques, vivien a les mun­ta­nyes o als bos­cos i feien feresa quan s'acos­ta­ven als ene­mics amb l'elm al cap, el gani­vet a la cin­tura i els dards al sarró. Com el ritual haka dels mao­ris, devia ser ater­ri­dora la cerimònia que aquests mer­ce­na­ris duien a terme just abans de començar el com­bat, quan cri­da­ven “des­perta, ferro!” i, fent picar tots alhora la llança con­tra les pedres, pro­vo­ca­ven un esclat d'espur­nes que sem­blava que la terra sen­cera fos una gran llu­minària. No ens estra­nya que el dia que el comte de Brenda se'ls va veure al davant, s'esfereís i digués, segons explica la crònica de Mun­ta­ner: “O Déus! Què serà açò? Amb dia­bles nos som atro­bats!” Estic ben segur que Mònica Ter­ri­bas recorda aquesta història quan cada matí ens etziba aquell “des­perta, Cata­lu­nya!”, que jo inter­preto com un crit de guerra con­tra la cor­rupció dels temps que cor­ren i con­tra el jou polític al qual esta­rem sot­me­sos fins que no ens aixe­quem i diguem prou.

Fas­ci­nants car­tes de bata­lla

Ja a la baixa edat mit­jana, són fas­ci­nants les car­tes de bata­lla que podem lle­gir en l'edició de Martí de Riquer. Em refe­reixo a epis­to­la­ris entre cava­llers que es decla­ra­ven ene­mics mutus mit­jançant el que a l'època en deien “car­tells de desei­xi­ment” o fins i tot “lle­tres de reque­ri­ment de bata­lla a ultrança”. El desei­xi­ment era una manera pública de rom­pre rela­ci­ons amb algú, sent un trom­peta (acom­pa­nyat d'un notari) qui lle­gia la decla­ració d'ene­mis­tat a la casa de la per­sona en qüestió. Si l'ofensa era molt greu, lla­vors un rei d'armes con­vo­cava l'acu­sat a una lluita a mort amb l'acu­sa­dor. De vega­des tot aca­bava en no-res, com és el cas dels cava­llers Tolsà i Mar­ra­des, que van fer les paus i en senyal de concòrdia “se són abraçats e per la boca se són besats, e bona e fel amor pro­me­te­ren”. Dis­sor­ta­da­ment cal dir que sovint la ira té set de sang ja sigui en lli­ces d'antics i romàntics senyors o en lletgíssims fronts de guerra als erms de l'Ori­ent Mitjà on escla­ten no només roses de Jericó sinó també bom­bes.

La tra­dició popu­lar cata­lana, fixada per intel·lec­tu­als de l'alçada de Milà i Fon­ta­nals, Ver­da­guer i Ama­des, també conté exem­ples para­digmàtics d'ira, d'odi i de ven­jança. Jordi Savall i Mont­ser­rat Figue­ras van tenir l'encert de recu­pe­rar cançons com ara El tes­ta­ment d'Amèlia, en què una noia és al llit de mort i acusa sa mare d'haver-la emmet­zi­nada per poder casar-se amb el seu marit. O Els sega­dors, que és un clam con­tra les mal­ves­tats come­ses a Cata­lu­nya per l'exèrcit d'Oli­va­res i una crida a l'aixe­ca­ment d'un poble ocu­pat que vol fer tre­mo­lar l'ene­mic tot segant les seves cade­nes amb un bon cop de falç. No menys esgla­ia­do­res són les cançons que des­cri­uen l'acar­nis­sa­ment amb què el veguer de torn pen­java i esquar­te­rava un ban­do­ler.

La ira té mol­tes mani­fes­ta­ci­ons i pot esde­ve­nir vir­tut. De fet, la dis­sidència, que és una forma d'ira, és total­ment necessària per al progrés de la huma­ni­tat perquè, sense qüesti­o­nar l'statu quo, no avançaríem mai en temes polítics ni soci­als. Si Gandhi no hagués cana­lit­zat la seva insa­tis­facció a través de la resistència pas­siva i la no-violència, la història del colo­ni­a­lisme euro­peu podria haver aca­bat de manera molt dife­rent i pot­ser avui Eli­sa­bet II seria empe­ra­driu de l'Índia. Hem d'agrair a la senyora Rosa Parks que un bon matí de l'any 1955 s'empipés i, per raó de la seva dig­ni­tat per­so­nal i racial, es negués a aixe­car-se del seient d'autobús que ocu­pava per cedir la plaça a un blanc: sense aquesta acti­tud de revolta per part d'ella i de tan­tes altres per­so­nes, inclo­ent-hi Mar­tin Lut­her King, no hau­ria can­viat la base legal dels drets civils als EUA.

Veri­ta­ble­ment, som un poble enra­biat d'anar­quis­tes, boti­guers, tro­ba­dors, almogàvers i dis­si­dents de tota mena. I no ens en man­quen raons! Estem tips, farts, fins als pebrots (jo pre­fe­reixo l'horta a l'ana­to­mia) de l'intent de geno­cidi cul­tu­ral que sem­bla no tenir atu­ra­dor. Si em per­me­teu mirar lingüísti­ca­ment mil anys enrere, us diré que ran­cur-me dels edic­tes reials de tots els temps que han fet que gene­ra­ci­ons i gene­ra­ci­ons de cata­lans hagin res­tat anal­fa­bets en la seva pròpia llen­gua. Ran­cur-me dels ano­me­nats ser­vi­dors públics que tan­quen tele­vi­si­ons i defen­sen cínica­ment el tri­lingüisme amb la intenció clara d'arra­co­nar l'ús del català. Ran­cur-me dels enganys d'una falsa democràcia que no ens accepta tal com som però que tam­poc no ens deixa mar­xar. Ran­cur-me dels mer­cats que impo­sen con­di­ci­ons injus­tes des de des­pat­xos llu­nyans, i em poso al cos­tat dels bom­bers cre­mats de Bar­ce­lona que es van­ten, i amb raó, de res­ca­tar per­so­nes i no bancs. Ran­cur-me, ai las, d'una soci­e­tat ego­ista que pensa molt més en els seus drets que no pas en els deu­res que també tenim com a dones i homes.

Tro­bar un bon trom­peta

Vol dir això que hem de tirar mals llamps for­cats con­tra tot i tot­hom i, sobre­tot, con­tra els espa­nyols? No, Déu ens en guard! Un “car­tell de desei­xi­ment” escrit amb un toc d'ira, sí que se'l merei­xen els ciu­ta­dans Rajoy i Rubal­caba, i espero que com a nació sapi­guem tro­bar un bon trom­peta que els el dugui per­so­nal­ment a l'endemà del 9 de novem­bre. Però aquest desei­xi­ment polític ha d'anar acom­pa­nyat d'una carta d'amor al poble espa­nyol. Quan pen­sem en Madrid, hem de recor­dar el “no pas­sa­ran” de la guerra, els indig­nats de Sol i els inno­cents que van morir l'11 de març del 2004. D'Espa­nya, cal tenir pre­sent l'ide­a­lisme de Cer­van­tes, el rege­ne­ra­ci­o­nisme euro­pe­ista de Galdós i el repu­bli­ca­nisme de Mac­hado. Si no, cauríem (i de fet caiem) en el funest error de sant Vicent Fer­rer, que en els seus ser­mons incen­di­a­ris sem­pre apro­fi­tava l'avi­nen­tesa per cul­par els jueus de tots els mals.

Això sí, senyors polítics cata­lans, hau­reu de ban­de­jar el vos­tre caïnisme almenys fins al novem­bre! Si fos cas que el volguéssiu enter­rar per sem­pre, jo mateix us podria dei­xar el pic i la pala amb què fa uns anys vaig plan­tar, aju­dat pel meu pare, una ginesta, dues mates de bruc, un cire­rer i l'oli­vera més esvelta i més bonica que s'hagi vist mai en aquesta beneïda terra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia