1922, Any Primer

Una de les delícies de l'època actual és que podem tor­nar a par­lar de la moder­ni­tat i l'alta moder­ni­tat sense por, sense encon­gir-nos o dema­nar dis­cul­pes, sense la neces­si­tat d'ama­gar-nos per les can­to­na­des. La con­fusió gene­rada per la fi de la post­mo­der­ni­tat comença a acla­rir-se i podem veure amb niti­desa que havíem aban­do­nat la moder­ni­tat sense haver enlles­tit del tot la tasca d'estudi i apro­fun­di­ment en el tema.

A hores d'ara, estem repre­nent l'apro­xi­mació al feno­men de la moder­ni­tat en dos sen­tits mar­ca­da­ment dife­rents: per una banda, estem bus­cant les arrels pro­fun­des de la moder­ni­tat a la segona mei­tat del segle XIX i, de l'altra, per pri­mera vegada, estem cen­trant la nos­tra atenció en capítols sig­ni­fi­ca­tius però negli­gits del movi­ment.

En aquest mateix sen­tit, acabo de lle­gir un lli­bre molt engres­ca­dor: Cons­te­lla­tion of Genius: 1922 Mode­rism Year One, de l'escrip­tor, radi­o­fo­nista i pataphy­si­que britànic Kevin Jack­son, publi­cat per Far­rar, Straus & Giroux, de Nova York. El pri­mer indici de la represa des­a­com­ple­xada dels estu­dis de la moder­ni­tat és el fet que una edi­to­rial de la mag­ni­tud indis­cu­ti­ble de Far­rar dedi­qui un esforç tan impor­tant a pro­duir una mono­gra­fia d'aques­tes carac­terísti­ques.

La tesi cen­tral del nodrit volum de Jack­son de 430 pàgines és que l'Alta Moder­ni­tat va arren­car el 1922, l'any de la publi­cació d'Ulis­ses, de James Joyce, el 2 febrer, i de La terra eixorca, de T.S. Eliot, el 15 de desem­bre. De fet, tot el text és un deta­llat calen­dari dels esde­ve­ni­ments històrics, soci­als, polítics, cul­tu­rals, artístics, lite­ra­ris i per­so­nals que, arreu del món, van con­tri­buir a la con­so­li­dació de l'Alta Moder­ni­tat.

La tesi de Jack­son no és ori­gi­nal sinó que par­teix d'Ezra Pound, que sem­pre es refe­ria a l'any 1922 com l'Anno I o l'any Post scrip­tum Ulixi, amb el benentès que Joyce i Eliot van ence­tar una nova era.

Jack­son té una certa part de raó, perquè el 1922 va ser un autèntic anno mira­bi­lis. Proust va publi­car el dar­rer volum de Sodoma i Gomorra. Radi­guet va escriure El dia­ble al cos. Kafka comença El cas­tell a Spin­delmühle. A Muzot, Rilke va donar l'empenta final a les Ele­gies de Duino i va com­pon­dre els Sonets a Orfeu. Mário de Andrade va donar a l'Estampa el seu poe­mari Pau­licéia Des­vai­rada. Mur­nau va estre­nar Nos­fe­ratu. Akhmàtova va edi­tar Anno Domini MCMXXI. Woolf va auto­e­di­tar Jacob's Room. Ein­stein va rebre el premi Nobel. Va néixer la revista Cri­te­rion. De Falla va mun­tar el mític Con­curso de Cante Jondo. Brecht va estre­nar Tam­bors en la nit. Car­ter va des­co­brir la tomba de Tutanka­mon.

Déu n'hi do. Això sí, la tesi de Jack­son coi­xeja greu­ment en un punt abso­lu­ta­ment fona­men­tal. Són tres les obres que mar­quen un abans i un després del 1922. S'ha dei­xat Geo­graphy and plays, de Ger­trude Stein, que es va publi­car el desem­bre d'aquell any. Stein va por­tar la nar­ra­tiva, la poe­sia, el tea­tre, l'assaig i el memo­ri­a­lisme a extrems des­co­ne­guts i insu­pe­rats. A més, amb vista a la cul­tura d'aquest país, cal recor­dar que una part gens negli­gi­ble de l'obra va ser escrita per Stein a Palma de Mallorca en una estada que seria trans­cen­dent en la car­rera poste­rior de l'autora.