“El meu pare va ser el primer guerriller català que va passar la frontera després de la guerra”

Perquè era catalanista, estava relacionat amb activistes i l’hi van proposar. Tot i que a casa érem pobres, va fer tots els possibles per posar 1.000 pessetes per a l’Avui.

D’Estat Català, del Front Nacional de Catalunya i d’amics. Va ser subscriptor tota la seva vida.

Al Front Nacional, que es va dissoldre quan va arribar el que anomenen democràcia. Aleshores un grup va anar cap a Esquerra Republicana i un altre, cap a Convergència. El pare va anar a Convergència.

Sí, sempre. Molts anys. Ens el portaven a casa [a la Colònia Güell]. Fins que va morir.

Era una eina de país. El que passa és que el pare no era polític.

Sempre. Va estar sempre amb aquest grup per fidelitat i lleialtat. Perquè s’havia de fer.

L’esport segur, perquè ell havia estat atleta a la Colònia Güell. Havia sigut entrenador després de la guerra. Ho va haver de deixar perquè obligaven els entrenadors a tenir el carnet de falangista i no ho va voler.

Independentista.

La seva mare era d’allà, aragonesa. De petita va venir cap aquí perquè hi havia misèria. La van donar a unes monges que van venir al Sagrat Cor de Barcelona, on la meva àvia hi anava d’ajudant, des de petita. Allà es va conèixer amb l’avi, que va anar a la Guerra de Cuba, d’on va tornar amb moltes malalties. Es van casar i es van instal·lar a la Colònia Güell. El meu pare era el penúltim de 4 fills. La petita era una noia, i tots els germans eren catalans. Però la seva mare volia un fill aragonès, i el va anar a tenir allà. El meu pare va viure sempre a la Colònia Güell. Va ser un mal estudiant i un bon home. Va ser molt amic dels seus amics, i podríem dir que va ser amic de tothom, fins i tot dels feixistes.

Hi havia dos grans grups. Uns eren els anarquistes de la CNT i els altres eren els catalanistes. La colla del pare van anar tots amb els catalanistes.

No, era una escissió d’Estat Català que es deia Nosaltres Sols. A Estat Català hi havia dos grans dirigents: [Francesc] Macià i Daniel Cardona. Aquest últim va fundar Nosaltres Sols.

En Macià s’acomodava. “Ja farem la independència. Ja pactarem.” Els altres ho haurien trencat tot per arribar-hi.

Sí, i tant. Fins al punt que quan va començar la guerra ja tenien dipòsits d’armes aquí per parar els grups anarquistes que venien a cremar l’església i fer destrosses. El principal perill era un que es deia Marín, de Molins de Rei, el cap de la FAI. La lluita armada era una eina més per aconseguir la independència. Sense lluita armada no hi haurà independència.

Molta gent del poble, entre ells el meu pare, es va afiliar a la CNT, sindicat majoritari a Catalunya. Però per això no va destacar. Estàvem envoltats d’altres pobles on els militants de la CNT tenien un entusiasme i una ferotgia que eclipsaven qualsevol iniciativa de casa nostra. En canvi el jovent catalanista, encapçalats per en Jaume Martínez, es van apuntar al grup de Nosaltres Sols, escissió d’Estat Català, i aquí sí que vam destacar. Van participar en els Fets d’Octubre; quan va començar la guerra van anar voluntaris a l’expedició per intentar alliberar Mallorca; van estar a l’escola de guerra, on alguns d’ells van adquirir grau d’oficials, i a l’acabar la guerra els quatre primers guerrillers que van tornar a l’Espanya vençuda per continuar la lluita a Catalunya van ser del nostre poble: en Jaume Martínez, en Francesc Vilà, en Ramon Pallarès, fill d’un alcalde republicà de Santa Coloma, i el meu pare. Ells van coordinar els contactes dispersos en la Catalunya devastada, van ajudar a passar per la frontera informació, documentació, estratègia i fugitius en un sentit i l’altre, i sobretot van retornar espurnes d’esperança i dignitat.

Vaig descobrir la història heroica del meu pare gràcies a les esporàdiques visites que ens feien els seus amics de lluita. Ells m’explicaven admirats, i potser exageraven, les proeses que havien viscut junts; em deien amb la boca ampla i grossa: “El teu pare era collonut.” Cadascú m’explicava la seva parcel·la de convivència: uns posaven èmfasi en la seva sang freda quan esquivava els senegalesos del camp de concentració, altres deien meravelles d’algun viatge miraculós fins a Barcelona, un que es deia Castelltort m’explicava esgarrifat i admirat les horribles tortures que el pare suportava a la Via Laietana. Llavors, quan jo li demanava al pare que m’expliqués alguna de les seves aventures, ell me’n feia una versió més o menys endolcida que, al cap dels anys, va anar configurant un relat real i molt humà.

En part, sí. No sabeu com he arribat a lamentar no haver furgat més en els seus records. Tot i així, no em puc queixar, els meus germans i jo vam tenir notícies de la guerra i la desfeta, de la repressió i de la lluita, en un temps en què molts dels meus coetanis ni sabien que hi havia hagut una guerra i que l’havíem perdut i que érem presoners del pitjor país del món.

Vaig anar comprenent la versió real de la història en una barreja de tres fonts coincidents però amb matisos; d’una banda la del pare amb unes explicacions que eren contes per a infants, destacant l’aventura i els triomfs; d’una altra, en boca dels seus companys, amb èmfasi, potser amb exageracions que em creia i m’emocionaven, però amb una cruesa que sovint mostrava una terrible realitat amagada rere el núvol ensucrat de les rondalles del pare; i, més tard en alguns relats escrits i publicats, sobretot en el llibre Una vida per Catalunya, de Jaume Martínez i Vendrell, i el d’Octavi Viladrosa Sang, Dolor, Esperança. D’aquesta barreja tridimensional en vaig concloure la història.

La infantesa i joventut les va viure a la Colònia on, amb els seu grup d’amics, es va afiliar al sentiment catalanista. No hauria destacat mai si no fos per la maleïda guerra feixista. Perquè ell no era intel·lectual, era manyà. La guerra, per a ell, va ser una època d’esplendor en què, a diferència dels feixistes, va aflorar tot allò de sublim que portava al seu interior. No va fer el servei militar gràcies a un sorteig en què va sortir exento de cupo, és a dir, que ja no necessitaven més soldats. Quan va començar la guerra i els feixistes italians van ocupar Mallorca, es va fer voluntari a l’expedició del capità Bayo, van desembarcar i van estar encallats a Porto Cristo. Allà va disparar l’únic tret de tota la guerra fent punteria amb una pistola contra una ampolla.

Retornats a Barcelona i seguint instruccions del grup de Nosaltres Sols, es va apuntar a l’escola de guerra, on va destacar pel fet de ser un mal estudiant. Per una baralla amb un guàrdia d’assalt, va estar a la presó, on va conèixer i va fer una certa amistat amb els feixistes empresonats. Quan va sortir de la presó, havien mobilitzat tots els seus companys de l’escola de guerra i a ell el van destinar a transmissions, primer a Vilanova i després al Port de la Selva.

A principis del 1939, en plena desfeta de l’exèrcit republicà, el pare va anar a la carretera per on es retiraven els soldats vençuts i la població civil desesperada. Ell s’hi va estar esperant fins que va arribar el seu amic de sempre, en Jaume Martínez, que ara comanava una bateria de canons com a capità. Un cop retrobats van fer junts el camí de l’exili. Els van empresonar als camps de concentració de Sant Cebrià, primer, i d’Agde, després. El juliol del 39, mig any després de la desfeta, va tornar a Barcelona encetant el camí de pas per la frontera de les Alberes, que utilitzarien majoritàriament els de Nosaltres Sols i d’Estat Català, posteriorment enquadrats al Front Nacional de Catalunya.

Anant des de Perpinyà cap al sud, seguint la línia de la costa, s’arriba a Banyuls i Cervera, on hi ha la frontera política. I a l’altre costat, continuant arran de mar, vindrà Portbou, Colera i Llançà. D’aquests cinc pobles, Cervera i Portbou són fronterers, i, per tant, amb excessius controls de policia. Colera era un poble petit i van pensar que a Llançà hi passarien més desapercebuts. Aquest pas per les Alberes va ser, per tant, una tria lògica de l’estratègia dels militars catalanistes. Era on el Pirineu era més baix i, per tant, més fàcil de passar, tot i que el desnivell és de més de 600 metres. Així, doncs, la idea era clara, però calia explorar camins, masies i possibles punts de vigilància. I sembla que el candidat ideal per fer-ho era el pare.

Algú es pot preguntar per què d’aquesta dèria per tornar a un país ocupat militarment i amb una ferotge repressió on s’afusellava gent cada dia pel sol fet d’haver estat lleials a unes idees i a un país. Els estrategs de Nosaltres Sols van intuir que ben aviat començaria una guerra entre els feixistes europeus i les democràcies, i si això passava els alemanys, aliats dels espanyols, envairien França i els anirien empenyent cap al sud fins a arribar als Pirineus. Llavors els francesos es trobarien entre dos focs, els nazis al nord i els feixistes al sud. I nosaltres tindríem un protagonisme primordial, pel coneixement de la gent i el territori. Calia estar preparats i mantenir el caliu per quan calgués revifar la flama.

A principis de juliol del mateix 1939, en Jaume Martínez i el pare es van escapar del camp d’Agde, van anar fins a Banyuls i allà es van acomiadar. En Jaume va retornar al camp de concentració i el pare va anar muntanya amunt. Va enfilar el corriol que havien triat, es va situar a la carena, a ponent d’una muntanya anomenada Querroig, va fer carena continuant cap a ponent, fins que va trobar el camí que descendia més enllà de la vall de Portbou; va passar una masia anomenada mas Tarragona, on la mestressa el va advertir d’un destacament de soldats al poblet de Molinars; va baixar fins a tocar d’aquest petit poblet, va esquivar els soldats i riera avall va arribar a Colera.

D’allà va continuar per la via del tren fins a Llançà i, com que era estiu, va dormir en una barca de la platja. L’endemà va fer amistat amb una colla de jovent que es banyaven i li van facilitar un salconduit amb què es va poder traslladar fins a Barcelona per establir contactes, i també fins a la Colònia Güell per veure els pares. Quan va fer el camí invers, va tornar el salconduit al company de Llançà, l’Antoni Pagès, i va retornar al camp d’Agde.

De seguida es va mobilitzar la colla i van emprendre el retorn a Barcelona. Eren sis. Fins a Llançà van anar tots junts i allà es van separar, dos dels companys, fatigats i espantats, van tornar a França; el Jaume Martínez amb un altre company, en Vilà, van intentar fer el viatge en tren, però van haver de saltar per fugir de la policia; i el pare amb en Pallarès [fill d’un alcalde de Santa Coloma] van decidir fer autoestop. En Jaume Martínez i en Vilà ho van passar malament fins que no van ser a Barcelona. El pare i en Pallarès es van plantar al mig de la carretera i van aturar un cotxe, que va resultar ser el d’un general de l’exèrcit feixista, el sanguinari general [Andrés] Saliquet, que per sort no anava al cotxe. El xofer, pensant que anaven a l’enterrament d’un familiar, els va portar en unes hores fins a Barcelona. Això ja és una altra història, però ho dic només perquè vegeu la sang freda que tenia el pare.

Sí. Podria ser que amb aquest viatge el meu pare i la seva colla fossin els primers combatents que van retornar de l’exili per lluitar contra el franquisme. I si fos així seria motiu, més que justificat, perquè les autoritats de la Generalitat recuperada ho haguessin agraït amb paraules d’honor. Si més no és el que han fet la resta de països del món amb els seus herois.

Un cop a Barcelona van contactar amb amics i coneguts, es van organitzar i l’any següent van consolidar l’estructura politicomilitar de resistència que abocaria en la constitució del Front Nacional de Catalunya, que agrupava els partits, grups i persones de tendència catalanista que havien decidit continuar la lluita contra el franquisme i per la llibertat de Catalunya.

Tal com havien previst, el setembre del 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. Ells, per mantenir el contacte amb l’exili, van iniciar un trànsit d’anades i vingudes a través de la frontera, que van aprofitar per passar refugiats de guerra, sobretot pilots d’aviació polonesos i anglesos, polítics francesos i belgues, i també persones compromeses com ara jueus. Van col·laborar amb la resistència francesa i també van fer labors d’espionatge per als anglesos per un possible i probable desembarcament aliat a les costes catalanes, des de Badalona fins al golf de Roses.

Sí, el meu pare va estar detingut tres vegades, va ser interrogat i torturat salvatgement pel comissari Eduardo Quintela, pel cap de la brigada [politicosocial], Pedro Polo i també pels germans Creix, Antonio i Vicente. En total va passar 8 anys a la presó Model. Després va estar exiliat un temps a més de 100 quilòmetres del poble, a Sant Llorenç de Morunys. En tornar es va casar amb la que va ser la meva mare, Maria Marimon Estruc, de Sant Feliu de Llobregat. Van viure tota la vida a la Colònia Güell, on vam ser de les famílies més pobres de les pobres famílies de la colònia. M’estic referint a la pobresa econòmica.

Ell es va mantenir ferm en les seves conviccions, i cada vegada que venia Franco a Barcelona, passava la nit al calabós de la Guàrdia Civil de Sant Boi. A començaments dels anys seixanta va fer la pintada a la paret del manicomi de Sant Boi demanant la llibertat de Jordi Pujol amb motiu dels Fets del Palau, que s’hi va mantenir més de 30 anys perquè, per més que la tapaven, la pintada sempre tornava a sorgir.

Pel referèndum franquista del desembre del 1966 el van advertir que si no anava a votar no li pagarien la paga doble de Nadal, i en aquells anys de tanta misèria era una cosa a considerar. El pare els va contestar: “Més es va perdre a la guerra.” Aquesta va ser una frase familiar que utilitzàvem sempre que en passava alguna de grossa. L’any 68 va participar en els enfrontaments amb la Guàrdia Civil a Montserrat amb motiu de l’enterrament de l’abat Escarré. I sempre va ser un puntal de resistència a la dictadura.

Quan jo era jove, a casa hi venien de tant en tant antics companys d’aquells anys de clandestinitat i de presó, que jo prenia com una mena d’homenatge. Mai va rebre cap mostra d’agraïment dels partits de la reforma. Ni ell ni tants com ell que van retornar a l’infern per defensar els ideals de la democràcia, la llibertat i la independència de la seva Catalunya. És clar que li hauria agradat que algun dia el president de Catalunya li hagués adreçat aquelles famoses paraules que diuen: “En reconeixement d’una nació agraïda”, però era conscient que això només passa quan es guanya una guerra, i aquesta guerra encara no l’hem guanyat. En els moments de l’heroisme ell hi va ser; després va fer un pas enrere. Va passar la resta de la vida treballant a la fàbrica i jugant a escacs. De jubilat, passava l’estona a l’hort parlant amb un mussol que li feia companyia des de dalt d’un ametller.