Dibuixar la figura del dubte

Aquest any en fa vint de l'inici de la car­rera poètica de Joan-Elies Adell.  Des del pri­mer lli­bre, La matèria del temps (1994), ha anat des­ple­gant una sòlida obra que es carac­te­ritza per l'ori­gi­na­li­tat, la huma­ni­tat i l'exigència. Sovint la cali­desa del to de l'obra ha sig­ni­fi­cat un autèntic entre­banc perquè la sin­ce­ri­tat emo­ci­o­nada ha induït els crítics a creure que esta­ven davant una obra des­ar­mada, fruit de la imme­di­a­tesa. 

Si no et tinc ja és el vuitè poe­mari de l'autor. El títol del lli­bre ens remet al penúltim poema que va escriure Agustí Bar­tra en vida, un bri­llant poema dedi­cat a Anna Murià, en què el poeta reve­lava que la seva veu depe­nia direc­ta­ment del sen­ti­ment amorós.  Adell uti­litza aquests dos eixos temàtics, l'experiència amo­rosa de l'alte­ri­tat i l'auto­re­flexió del dis­curs poètic, per fona­men­tar i ver­te­brar el seu nou lli­bre. I cap als dos pols temàtics redi­rec­ci­ona una sèrie de refe­rents poètics que van des d'Unga­retti fins a Ash­bery, pas­sant per Frost, Bis­hop, Tei­xi­dor i Mira­lles.

En defi­ni­tiva, Si no et tinc és un bell lli­bre sobre la pro­funda unió entre vida i poe­sia, la vida a la seva màxima inten­si­tat i la poe­sia a la seva tes­si­tura més alta. Però la pro­posta de l'autor no acaba aquí, sinó que va més enllà per asso­lir un punt de vista inno­va­dor des d'on explo­rar la vida i la poe­sia:  la tran­sició o la tran­si­to­ri­e­tat, l'estat d'estra­nyesa de tro­bar-se entre rea­li­tats dife­rents, rea­li­tats geogràfiques, cul­tu­rals, lingüísti­ques, pro­fes­si­o­nals, vitals, per­so­nals i rela­ci­o­nals.  Des d'aquest estat assu­mit de veri­ta­ble impasse i imper­manència, Adell con­tem­pla l'existència i l'art de la paraula, amb tot el que tenen de fràgil, ines­ta­ble i volu­ble.

Des d'aquest angle par­ti­cu­laríssim, el poeta explora el sen­tit dels límits i la volun­tat de car­to­gra­fiar la vida i l'art.  Suc­ces­si­va­ment, va inves­ti­gant la lli­ber­tat, la consciència, la feli­ci­tat, la puresa, l'hones­te­dat, la sal­vació, la redempció, la bon­dat, la cer­tesa, la segu­re­tat, la memòria, la vida com­par­tida i els seus con­tra­ris.   Trans­ver­sal­ment va apro­fun­dint en una sèrie de qüesti­ons:  la qua­li­tat de les cate­go­ries del temps:  hores, dies, mesos, esta­ci­ons, pre­sent, pas­sat i futur; la funció, el sen­tit i l'abast de l'art poètic, amb les seves dues eines prin­ci­pals: la llen­gua i la cog­nició; la volun­tat o neces­si­tat de l'equi­li­bri entre inte­rior i exte­rior, dis­curs i silenci, ori­gi­nal i represa; estats espe­ci­als com ara la sus­pensió i l'inco­ne­gut.

Un lli­bre sòlid i nodri­dor.