Commemorant el jazz

Dos esde­ve­ni­ments, dis­sabte 26 i dime­cres 30 d'abril, van ser­vir per com­me­mo­rar el Dia Inter­na­ci­o­nal del Jazz. De fet, qual­se­vol dia és bo per cele­brar aquesta música, jo diria que cada vegada que l'escol­tes. És clar que si l'audició és en viu i la música de qua­li­tat, el goig és com­plet.

Dis­sabte pas­sat Mar­cel·lí Bayer, saxo­fo­nista bar­ce­lonès, va pre­sen­tar el seu disc Les nar­ra­ti­ons, acom­pa­nyat pel pia­nista Marco Mez­quida, el bai­xista Martín Lei­ton i el bate­ria Ramon Prats. Bayer ens va ofe­rir una música molt ben com­posta i arran­jada amb una inter­pre­tació excel·lent per part de tots els mem­bres del quar­tet. Veri­ta­ble­ment difícil de des­ta­car a ningú, la qual cosa vol dir, i per a mi és un gran elogi, que en aquest cas el quar­tet tot ell és l'ins­tru­ment.

Dime­cres, el trio de base del Sun­set, el Movin' Wes trio, és a dir, Cesc Adro­her, gui­tarra; Txema Riera, orgue i Ramon Prats bate­ria, van acom­pa­nyar el seu con­vi­dat, el saxo­fo­nista Bill McHenry. És interes­sant obser­var que, a diferència de l'ante­rior con­cert, un grup molt ben con­so­li­dat, aquí es trac­tava d'uns músics, els acom­pa­nyants, que no havien tocat mai amb l'acom­pa­nyat. Per tant, prèvia­ment cal mar­car unes pau­tes que, per dir-ho així, orde­nin tot ple­gat. Les pau­tes són el que se'n diu els stan­dards, temes musi­cals cone­guts per amb­dues parts que faci­li­ten, rela­ti­va­ment, el diàleg d'un amb els altres. En resum, com el lec­tor haurà ende­vi­nat, la cosa té un cert risc que li dóna encara més interès. No és cap retret dir que en els pri­mers temes es va fer evi­dent aquesta difi­cul­tat d'entesa. Però a mesura que l'actu­ació va avançar, l'engra­natge va començar a fun­ci­o­nar i en els últims temes allò va ser un huracà d'inven­tiva i sobre­tot de swing, aque­lla par­ti­cu­lar vivència rítmica que és el que majo­ritària­ment iden­ti­fica el jazz res­pecte a la resta de músiques.

McHenry no toca habi­tu­al­ment stan­dards en el seu reper­tori, que és gai­rebé tot ell propi. Per tant, hi havia un cert interès per veure com afron­tava aquest repte impo­sat per les cir­cumstàncies. La res­posta del saxo­fo­nista va ser bri­llant, va saber en cada moment emmas­ca­rar o evi­den­ciar amb savi­esa les cor­res­po­nents línies melòdiques i va encai­xar cor­rec­ta­ment amb el suport que li donava el trio. Aquest, prou cone­gut pels assis­tents, va resol­dre amb solvència els pro­ble­mes de com­pa­ti­bi­li­tat, sobre­tot en l'últim terç de la pres­tació, i van arri­bar tots tres a asso­lir un nivell d'excel·lència que els capa­cita per a qual­se­vol fita que es pro­po­sin.