Música dolça i explosiva

Raül Fernández Miró? Fins ara no coneixíem el segon cognom de Refree i ara, amb el nom com­plet, signa el seu pri­mer disc en comú amb Sílvia Pérez Cruz, que sem­pre ha lluït el cognom matern. Un curiós pre­ce­dent: quan Frank Sina­tra va gra­var amb Anto­nio Car­los Jobim, el nord-ame­ricà va sig­nar aquell disc del 1967 com a Fran­cis Albert Sina­tra per posar-se al nivell del bra­si­ler en matèria de nom com­post. No és el cas de Sílvia i Refree, i així ho explica ell: “La idea ini­cial era gra­var dos dis­cos, un amb ver­si­ons i l'altre amb temes pro­pis. El pri­mer s'havia de dir Pérez Fernández i el segon, Cruz Miró, perquè també volíem subrat­llar que aquest és un tre­ball molt per­so­nal, en el meu cas més de Raül Fernández, la per­sona, que no pas de Refree. El meu disc ante­rior, Nova Creu Alta, és un disc més de grup que no pas de can­tau­tor i vull que cada vegada Refree agafi més aquesta dimensió de banda.”

Al final, el disc no s'ha dit Pérez Fernández ni Cruz Miró sinó Gra­nada o millor –ho acla­reix la can­tant pala­fru­ge­llenca– gra­nada: “És una paraula que explica molt bé la dua­li­tat de la nos­tra música, que pot ser ama­ble i dolça com la magrana, però també explo­siva com una gra­nada de mà. Només després d'haver triat el títol vam veure que Gra­nada és també la ciu­tat d'Enri­que Morente, que en els anys setanta va gra­var amb el gui­tar­rista Pepe Habic­hu­ela un disc titu­lat Des­pe­gando, en un moment en què també es vivia una crisi tan pro­funda com l'actual”, explica Sílvia Pérez Cruz. Un altre paral·lelisme.

“Gra­nada és un disc arran­jat, produït i mes­clat per tots dos, a l'estudi que té Refree a casa seva, fins i tot ens gravàvem l'un a l'altra sense ningú més a l'estudi”, diu Sílvia. A més de can­tar, ella toca el bombo legüero a Puerto Monnt está tem­blando, de Vio­leta Parra, i la trom­peta a Hymne à l'amour, d'Édith Piaf. Ell s'encar­rega de les gui­tar­res, el banjo i alguns cors, con­cre­ta­ment en el tema titu­lat Albert, que fusi­ona frag­ments de tres cançons d'Albert Pla, amb una musi­ca­li­tat inèdita: La sequia, Papa, jo vull ser torero i La platja. No toca ningú més en el disc, amb una petita excepció que té molt de simbòlica: en la versió d'Abril 74, de Lluís Llach, que obre el disc, hi ha inse­rida una gra­vació que els pares de la Sílvia, Cástor Pérez i Glòria Cruz, van rea­lit­zar el 2010 a Alen­tejo (Por­tu­gal). El pri­mer disc en soli­tari de Sílvia, 11 de novem­bre (2012), ja va ser un gran home­natge al seu pare, que havia mort feia pocs mesos, i en aquell disc la par­ti­ci­pació de Refree també va ser deci­siva, però dife­rent de la de Gra­nada: “Per a mi 11 de novem­bre va ser un tre­ball super­per­so­nal, molt meu, però neces­si­tava algú que ho escoltés des de fora, com en Raül. En canvi, aquest nou disc té més a veure amb tot el que jo vaig fer abans d'11 de novem­bre.”

El reper­tori de Gra­nada (Uni­ver­sal) està for­mat per una quin­zena de ver­si­ons, que van de Robert Schu­mann –“En Raül diu que és el més arris­cat que ha fet: només piano i veu, en ale­many. Però en defi­ni­tiva un lied és una cançó”– a Fede­rico García Lorca a través de Leo­nard Cohen (Pequeño vals vienés), Enri­que Morente, Maria del Mar Bonet, Fito Páez, Chet Baker (I get along wit­hout you very well) i els ja esmen­tats Llach, Pla, Parra i Piaf, al cos­tat d'El cant dels ocells. Sense cap pre­me­di­tació, Sílvia canta en català, cas­tellà, anglès, francès, por­tuguès i ale­many, i com sem­pre torna a emo­ci­o­nar, fins i tot al seu com­pany d'estudi i esce­nari, Refree, amb el qual ha tre­ba­llat en diver­sos pro­jec­tes els últims vuit anys, quan van coin­ci­dir per pri­mera vegada, en el pro­jecte Immi­gra­sons. “Ella té una veu espec­ta­cu­lar que con­necta molt amb la gent. És una veu que t'agafa per l'estómac i que encara em posa la pell de gallina després d'haver-la escol­tat mil vega­des”, explica Refree, que reco­neix que és jus­ta­ment la màgia d'aquesta veu única el que els per­met tre­ba­llar amb tanta lli­ber­tat a par­tir de “cançons que són tan bones i emo­ci­o­nants, la qual cosa també és un pes i una gran res­pon­sa­bi­li­tat”. Aquesta Gra­nada és alhora atem­po­ral i espontània: “Si haguéssim gra­vat una set­mana més tard, hau­ria can­viat el reper­tori o la manera de tocar-lo.” I el mateix passa en directe, en uns inten­sos con­certs també plan­te­jats en estricte for­mat de duet, on “mai no sabem què pas­sarà” i la inten­si­tat és tan forta que tots dos aca­ben esgo­tats, però feliços.