Fer-se gran

La madu­resa, uf, con­cepte estrany. Con­tra la madu­resa i les seves con­seqüències més funes­tes es rebel·lava Hol­den Caul­fi­eld, l'anti­he­roi de la novel·la El vigi­lant en el camp de sègol de Salin­ger, que Els Amics de les Arts citen tan­gen­ci­al­ment en el títol (Només d'entrar hi ha sem­pre el dino­saure) i la pri­mera cançó (Museu d'Història Natu­ral) del seu quart disc, en què no fal­ten les referències a fer-se gran, assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats, afron­tar la gran bata­lla de viure. De fet, el quar­tet ja ho havia fet sovint en altres cançons dels dis­cos ante­ri­ors, pot­ser més dis­si­mu­la­da­ment sota una capa d'humor que ja no és tan evi­dent en els temes més recents.

En defi­ni­tiva, Els Amics de les Arts del 2014 són més seri­o­sos que els de les gires de Bed & Bre­ak­fast i Espècies per cata­lo­gar, per l'edat, per la pater­ni­tat o perquè la vida és dura, i xar­ren menys entre cançó i cançó. Així ho va reconèixer Joan Enric Bar­celó al final del seu con­cert de diven­dres a la sala gran de l'Audi­tori de Girona, abans d'agrair al públic que l'omplia la seva con­fiança “a cegues” per haver exhau­rit les entra­des molt abans que sortís el nou disc. Bé, tam­poc no cal pas­sar-se, perquè, en rea­li­tat, encara són aquells qua­tre amics –ben reforçats amb Pol Cru­ells al baix i Ramon Ara­gall a la bate­ria– que encara trans­me­ten que s'ho pas­sen bé a l'esce­nari, que tenen res­pos­tes ràpides i engi­nyo­ses a les entu­si­as­tes i soro­llo­ses decla­ra­ci­ons d'amor de les seves fans i con­ti­nuen lluint un sen­tit de l'humor impe­ca­ble. Després de no dir pràcti­ca­ment res durant les cinc pri­me­res cançons de la nit, en la pre­sen­tació de Museu d'Història Natu­ral, el tema que s'obre jus­ta­ment amb la frase “Només d'entrar hi ha sem­pre el dino­saure...”, els qua­tre Amics van fer tota una dis­ser­tació sobre el difícil procés que havien seguit per triar el títol “per­fecte” per al disc, jugant amb hipotètiques llui­tes d'ego –si el disc s'havia de titu­lar Joan Enric Bar­celó o Dani Ale­gret i cinc indi­vi­dus més– i, de pas, pre­sen­tant, la secció rítmica. Poc després, per intro­duir la nova M'he afi­ci­o­nat al ball, van esce­ni­fi­car un gag telefònic que es pot resu­mir en la frase “Casa de Cul­tura: cada curs, una aven­tura”.

El con­cert va començar una mica fosc en tots els sen­tits amb El mite de Pro­me­teu i Cor­re­dor de fons –amb un orgue que sem­blava invo­car The Doors– abans d'il·lumi­nar-se amb Mon­si­eur Cous­teau i Noble art, un altre tema del nou disc, de què van tocar les 12 cançons al llarg de la nit. L'home que dobla en Bruce Willis, amb tota la seva inten­si­tat dramàtica, va pro­vo­car les pri­me­res grans ova­ci­ons d'una nit en què tots els ele­ments juga­ven a favor del grup. A pesar de no tenir el seu tècnic de so habi­tual, Albert Cor­tada –de gira per la Xina amb la com­pa­nyia de dansa de María Pagés–, Car­les Xirgo el va subs­ti­tuir d'una manera molt efec­tiva.

Amb la setena cançó, Loui­si­ana o els camps de cotó, el públic ja estava entre­gat, però la gran festa va arri­bar amb el bloc que, tot just superat l'equa­dor del con­cert, van for­mar Les meves ex i tu, Jean-Luc i 4-3-3, pre­mi­ada amb aplau­di­ments extres quan va arri­bar la frase “un accent agi­ro­nat”. El nou sin­gle Ja no ens toca va fer aixe­car tot l'Audi­tori, que gai­rebé ja no va tor­nar a seure, durant l'èpica A mercè d'un so i les dues tan­des de bisos: La dona ves­tigi, L'home que tre­ba­lla fent de gos i la potent El matri­moni Arnol­fini i, després de fer-se pre­gar una mica més, un Tren trans­si­berià a tot drap i un Pre­fe­ri­ria no fer-ho que no acaba de fun­ci­o­nar com l'apo­te­osi final que reque­ri­ria un con­cert, en gene­ral, molt ben pen­sat i estruc­tu­rat.