Passat i futur

Després de qua­tre llarg­me­trat­ges que sem­bla­ven haver esgo­tat les ver­si­ons del còmic de Mar­vel X-Men, va sor­gir una preqüela titu­lada X-Men: pri­mera gene­ración que va per­me­tre a la franquícia reno­var el seu càsting, trans­for­mar el seu look i tenir més cre­di­bi­li­tat cap al públic. La pel·lícula sig­nada per Matt­hew Vaughn des­plaçava els mutants cap al pas­sat i els feia apro­par a la història real –els camps de con­cen­tració a l'inici– que li per­me­tia jugar i recrear una estètica més vin­tage. X-men: días del futuro pasado recull el recanvi de la pel·lícula ante­rior, però ho fa sense renun­ciar a l'herència de les ante­ri­ors pel·lícules de la saga, pro­po­sant una curi­osa reno­vació a par­tir de les matei­xes arrels de la franquícia. El joc resulta interes­sant ja que, per una banda, suposa el retorn de Bryan Sin­ger, direc­tor dels pri­mers capítols, i, per l'altra, l'esta­bli­ment d'una relació entre els actors de la pri­mera gene­ració –Patrick Stewart, Ian McKe­llen, Halle Berry– i els de la nova –James McA­voy, Mic­hael Fass­ben­der, Jen­ni­fer Law­rence–, men­tre que Hugh Jack­man tran­sita entre els dos mons. Tot aquest joc esta­bleix un diàleg que va més enllà de la ficció i adqui­reix un cert interès meta­ci­ne­ma­togràfic.

Per acon­se­guir aquest trànsit entre pas­sat i pre­sent, la trama es basa en la clàssica idea d'un retorn al pas­sat per trans­for­mar i alte­rar el destí de la huma­ni­tat. L'acció se situa en un futur pro­per –l'any 2023– on hi ha una raça de robots que vigi­len i escla­vit­zen els mutants. Lobezno haurà de viat­jar cap al pas­sat –els anys 70– per veure qui­nes varen ser les raons que varen por­tar a la tensió entre els X-Men. En el pas­sat podrà ado­nar-se de les dis­crepàncies entre Xavier i Mag­neto, men­tre veu com Mística vol arti­cu­lar un seguit de plans estratègics que caldrà impe­dir.

El diàleg cons­tant entre pas­sat i futur dóna a la pel·lícula una curi­osa dimensió no només argu­men­tal sinó també estètica. Tal com pas­sava en la pri­mera part, hi ha ele­ments de la ficció que es cre­uen amb la història –en aquests cas, per exem­ple, els efec­tes de la cons­pi­ració poste­rior a l'assas­si­nat de Ken­nedy–, però sobre­tot hi el desig d'uti­lit­zar una estètica deter­mi­nada com la dels 70 per trans­for­mar-la en curiós suport d'un còmic de ciència-ficció. Sense anar massa lluny en el ter­reny de la com­ple­xi­tat psi­cològica, Bryan Sin­ger acon­se­gueix crear un cert mis­teri en la intriga, amb esce­nes apa­ra­to­ses pròpies de block­bus­ter, per­se­cu­ci­ons i un seguit d'exhi­bi­ci­ons d'efec­tes espe­ci­als més o menys con­tro­la­des.