El festival que va obrir nous camins

El Canet Rock del 1975 va ser un expe­ri­ment de lli­ber­tat que va superar tota expec­ta­tiva. El ball de xifres té poca importància; hi havia 15.000 per­so­nes? 25.000? No hi fa res, les imat­ges par­len soles. Va ser el fes­ti­val a l'aire lliure més mul­ti­tu­di­nari de l'Estat espa­nyol, en un moment en què la joven­tut volia tren­car tots els esque­mes. El fotògraf Fran­cesc Fàbre­gas recorda molt bé la sen­sació d'aire fresc d'aque­lla marató de “12 hores de música i follia”. Té les imat­ges guar­da­des als rodets i a les reti­nes. “El Canet Rock va ser un petit espai de lli­ber­tat en què la gent podia res­pi­rar.” El públic va apos­tar fort per aquell car­tell històric, amb l'Elèctrica Dharma, Maria del Mar Bonet, Pau Riba i Tete Mon­to­liu, entre d'altres. I van pro­tes­tar amb força per la pro­hi­bició de Sisa. Pocs mesos després d'aquell 26 de juliol del 75, per fi, va sor­tir el sol. Però pot­ser no era el sol que ima­gi­nava la mul­ti­tud engres­cada del Canet Rock.

Després de la pri­mera edició, n'hi va haver encara tres més, fins al 1978. Però fins a aquest any ningú havia tor­nat a desen­ter­rar aquell espe­rit de boge­ria. La revista Ender­rock dedica el número d'aquest mes a cele­brar el 40è ani­ver­sari del Canet Rock (fa 39 anys, però aquest estiu també s'enfoca com un pre­ludi al canvi). El dia 5 de juliol, el Pla d'en Sala de Canet de Mar serà l'esce­nari d'una ree­dició que apunta alt. “Serà molt romàntic per als que hi vam ser.” Fàbre­gas va seguir de prop els fes­ti­vals a la mítica revista Vibra­ci­o­nes, amb Àngel Casas, i ara ha impul­sat l'expo­sició Canet Rock 1975-2014, comis­sa­ri­ada pel Grup Ender­rock i impul­sada per Sun Music, pro­mo­tora del fes­ti­val d'enguany. Una història fotogràfica que beu també de les imat­ges inèdites del cane­tenc Oriol Arnau, l'arqui­tecte Pere Riera i el tècnic de so Joan Solà. Es poden veure a l'Antiga Fàbrica Damm fins al 24 de juny, i després s'expo­sa­ran a Arenys de Mar, coin­ci­dint amb el Canet Rock 2014. Fàbre­gas recorda el fes­ti­val com un pro­jecte ambiciós d'un grup de gent que tenia inqui­e­tuds i ganes d'inno­var. “La idea del Canet Rock es deu a la feina feta per la pro­mo­tora Pebrots, vin­cu­lada a La Trinca, i per la sala Zeleste, la lla­vor de l'actual Razz­ma­tazz –explica Fàbre­gas–, i penso que no se'ls ha reco­ne­gut prou.”

Un car­tell actual

La joven­tut d'ales­ho­res mirava cap a Europa, amb la referència dels fes­ti­vals de l'illa de Wight (al sud d'Angla­terra), del 1968 al 1970, i el de Woods­tock, el 1969 a Nova York. Un espe­rit que va reco­llir el mateix Fàbre­gas, amb Àngel Casas i Fran­cesc Bell­munt, en el docu­men­tal sobre la pri­mera edició del Canet Rock. “Vaig estar tre­ba­llant com a foto­fix, i vaig viure molt de prop les actu­a­ci­ons, la vida dins l'esce­nari, i també la manera de fer del públic”, recorda el fotògraf.

Ender­rock va publi­car una edició espe­cial del film l'any 2004, per cele­brar el número 100 de la revista, i es va esgo­tar de seguida. Coin­ci­dint amb el nou fes­ti­val, Lluís Gen­drau, direc­tor del grup Ender­rock, explica que “la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya n'ha fet una còpia res­tau­rada que inclou les actu­a­ci­ons i les entre­vis­tes que es van fer”. Ender­rock n'ha impul­sat la ree­dició amb un con­tin­gut extra amb el títol El Woods­tock català, 30 anys després. Els nostàlgics pot­ser no tro­ba­ran el que bus­quen al Canet Rock, o pot­ser sí. El fes­ti­val torna amb el mateix nom i la mateixa filo­so­fia: ser un fes­ti­val jove, a l'aire lliure i amb un car­tell d'artis­tes de referència. Hi haurà rock dels noranta amb Els Pets, Brams, Gerard Quin­tana i Gos­sos, i el mains­tream català, amb Els Amics de les Arts, Manel, Txa­rango, Joan Dausà, Mis­hima i Blau­mut. Hi haurà espai també per a l'electrònica de The Pinker Tones, la fusió de Delafé y las Flo­res Azu­les i el pop dels Love of Les­bian. L'actu­ació de Caïm Riba, que aga­farà el relleu del seu pare, és l'única con­nexió de l'edició del 2014 amb la del 1975. Fàbre­gas creu que el pai­satge “deu haver can­viat molt”, però està con­vençut que el Canet Rock con­ti­nua sent molt espe­cial. “Vivim un altre moment històric, però crec que és la millor època del pop rock català.”