Albert Manent

Al llarg de la vida anem cons­truint les nos­tres bibli­o­te­ques per­so­nals. Es tracta d'un llarg procés que, en el fons, és un pecu­liar ball entre acu­mu­lació, sedi­men­tació i des­car­ta­ment fins a reu­nir aquells lli­bres i autors que ens són impres­cin­di­bles, aquells lli­bres i autors que ens acom­pa­nyen i ens són ben útils.

Amb el pas dels anys he pogut cons­ta­tar que Albert Manent és per mi un autor de la cate­go­ria clara d'indis­pen­sa­ble i sem­pre tinc els seus lli­bres a mà perquè em nodrei­xen cons­tant­ment i em ser­vei­xen com a eines de tre­ball insubs­tituïbles. A més, l'obra d'Albert Manent és tan vasta que, davant de la seva des­a­pa­rició recent, els dife­rents comen­ta­ris­tes i opi­na­dors han tin­gut veri­ta­bles difi­cul­tats a fer-ne un resum plau­si­ble.

L'obra de Manent par­teix d'un enorme gest de gene­ro­si­tat i sacri­fici. Va ence­tar la seva pro­ducció literària amb dos poe­ma­ris excel·lents de joven­tut, fins que es va ado­nar que el seu país reque­ria els seus ser­veis en altres camps més deci­sius com ara la història, la crítica, el memo­ri­a­lisme, la lexi­co­gra­fia, la toponímia, l'onomàstica, la dia­lec­to­lo­gia, l'edició de tex­tos, els reper­to­ris bibli­ogràfics, els estu­dis locals, l'arti­cu­lisme, per citar els més evi­dents.

William Blake va dir que l'acte més sublim que pot dur a terme un ésser humà és posar un altre davant seu. Manent sem­pre va posar els interes­sos del seu país al davant de les seves neces­si­tats per­so­nals. Pot­ser, a la vista de la feli­ci­tat que des­til·la la seva obra en l'aspecte for­mal i con­cep­tual, seria més apte dir que va con­ver­tir els interes­sos col·lec­tius en les seves neces­si­tats per­so­nals.

L'obra de Manent té una part tan­gi­ble i una altra d'intan­gi­ble. La part tan­gi­ble, els seus innom­bra­bles lli­bres sobre un munt de temes. I la part intan­gi­ble, els infi­nits pro­jec­tes que va apa­dri­nar d'alguna manera amb el seu entu­si­asme incom­bus­ti­ble i infran­gi­ble. Entre tan­gi­bles i intan­gi­bles Manent ha mar­cat pro­fun­da­ment la cul­tura i la lite­ra­tura cata­la­nes.

La recepció de l'obra de Josep Car­ner, Car­les Riba, Gue­rau de Liost, Marià Manent i Tomàs Garcés seria més pobra sense la inter­venció de Manent. La història de l'Església cata­lana moderna seria més incon­sis­tent sense l'apor­tació de Manent. Els estu­dis sobre l'exili ani­rien encara més endar­re­rits si no hagués estat pels estu­dis gene­rals i par­ti­cu­lars de Manent. El difícil camí de recon­ci­li­ació entre la his­to­ri­o­gra­fia i la crítica literària seria encara més intran­si­ta­ble si no hagués estat per la medi­ació paci­ent de Manent. L'estudi de l'època de la guerra i la pri­mera post­guerra seria més exigu de conei­xe­ments si no fos per les cròniques de Manent.

Jo mateix sóc dels molts que estan en deute amb Manent. No hagués pogut fer l'edició con­junta dels die­ta­ris de Marià Manent si no hagués estat per la bio­gra­fia deta­llada i pon­de­rada del seu fill. No hagués pogut comis­sa­riar l'expo­sició del cen­te­nari sobre la figura i l'obra de Joan Tei­xi­dor si no hagués pogut comp­tar amb la visió de con­junt de la per­so­na­li­tat de l'autor que Manent va ofe­rir en el seu retrat immi­llo­ra­ble i memo­ra­ble.

L'expressió “requi­es­cat in pace” mai ha tin­gut tant de sen­tit com en el cas d'Albert Manent. Ens ha lle­gat una obra immensa que tri­ga­rem anys a explo­rar com es mereix.