cultura

Tàrrega escalfa motors

La fira de teatre al carrer convida els grups residents a fer assajos oberts per tastar la seva proposta escènica

Avui es proven dos treballs en procéss; l'un amb disminuïts psíquics, i l'altre fa una revisió del passat personal

Fira Tàrrega rei­vin­dica ser viva els 365 dies de l'any. Per això, poc a poc va pro­di­gant les pre­sen­ta­ci­ons d'acci­ons mesos abans de l'estrena de la fira (de l'11 al 14 de setem­bre). Aquesta tarda hi ha dues pre­sen­ta­ci­ons de pro­jec­tes que s'ani­ran mode­lant fins al dia d'estrena: es tracta de Som (una peça a par­tir del tre­ball amb un grup de dis­minuïts psíquics, a la mateixa residència Alba de la ciu­tat) que impulsa Ada Vilaró i Hacer que suene una flor: la super­vi­ven­cia de las luciérna­gas del col·lec­tiu La Mini­mal que, abans de Tàrrega també pas­sarà per una de les fines­tres paral·leles del Fes­ti­val Grec.

Aquests assaigs obert per­me­ten posar a prova frag­ments per poder con­sul­tar després (a amics i públic en gene­ral) sobre la recepció del mis­satge. Des del març i fins al 27 d'agost hi ha pro­gra­ma­des fins a 10 ses­si­ons. A hores d'ara, ja s'han pogut veure la mei­tat de les pro­pos­tes.

El 5 d'abril pas­sat va haver una altra sessió doble dels Assa­jos Oberts que s'inte­gren al pro­grama de Pro­jec­tes de Suport a les com­pa­nyies emer­gents. Va ser el cas de Yo soy mi mujer de (Los her­ma­nos Kray) que pre­sen­tava el monòleg de Doug Wright dins de Cal Tre­pat con­ver­tint l'antiga ofi­cina en el museu d'aquell per­so­natge ambigu i sem­pre encan­ta­dor Char­lotte von Mahls­dorf. Al 2008, a la Villar­roel, Joel Joan en feia una versió en català i sense el suport de l'espai com a per­so­natge que revela les ombres del per­so­natge.

La Fun­dació Collado Van Hoes­ten­berghe també va pre­sen­tar, en la runa d'una antiga fàbrica Cons­truc­tivo. La decla­ració de prin­ci­pis és tant con­tun­dent com des­pro­por­ci­o­nada: Només poden sub­sis­tir els pisos que allot­gen vida. La resta, cal­dria tirar-los a terra i dei­xar que la vege­tació els apo­derés.​Aquesta és la tesi de dos pale­tes que, men­tre s'omplen de pols els pul­mons i les mans ender­ro­cant l'inte­rior d'un edi­fici, els agrada lloar la feina dels que prac­ti­quen l'auto­cons­trucció de manera espontània. Tot i la pos­si­ble imper­fecció i pot­ser mal gust de l'edi­fici, res­pira molta més vida que els grans monu­ments pre­po­tents que sig­nen els grans arqui­tec­tes per a orgull de l'alcalde de capi­tal de torn. Ernesto Collado i Piero Stei­ner (els dos actors de la pro­posta escènica) no cons­tru­ei­xen uns per­so­nat­ges rea­lis­tes, els fabu­len. Però tot i la cari­ca­tura des­car­nada de la política cul­tu­ral, (un oxímoron, un impos­si­ble simi­lar a la d'intel·ligència mili­tar, com cita l'acu­dit pro­vo­ca­dor) apor­ten espais a la inti­mi­tat. Perquè, tot i la duresa de les mans que s'esquer­den amb la massa, també són capaços de rega­lar flors, i pre­nen tor­ra­des amb mel­me­lada per esmor­zar. I també sig­nen la mort en acci­dents anònims a peu d'obra. O sacri­fi­quen la ronyo­nada per a la mirada pre­ten­si­osa d'un gra­ta­cels. Per això, segu­ra­ment, es con­fes­sen (fins ara) en l'arren­cada del mun­tatge. I bus­quen el sen­tit de la vida, en una cabana de cir­cumstàncies (res a veure amb El lado más bes­tia de la vida d'Albert Pla). Pale­tes i pren­sa­dors. Com Rodrigo García que a Goya (Espai Lliure, 2005) fabu­lava sobre la capa­ci­tat intel·lec­tual de l'home que ves­tia la mas­cota de l'Atlètic de Madrid.

Gre­enwich & Dock­lands

Sis com­pa­nyies cata­la­nes d'arts escèniques par­ti­ci­pa­ran aquest estiu en el Gre­enwich and Dock­lands Inter­na­ti­o­nal Fes­ti­val. Les com­pa­nyies que par­ti­ci­pen en la tro­bada són Kamchàtka, co.​LABse, Cia La tal, Les filles Föllen, Toti Toro­nell & Pepa Plana, i la Fun­dación Collado Van Hoes­ten­berghe, amb el suport de Fira tàrrega. Pre­sen­ta­ran els seus nous tre­balls davant d'un cen­te­nar de pro­gra­ma­dors (prin­ci­pal­ment britànics) per asse­gu­rar-se gira inter­na­ci­o­nal. El motor de Tàrrega és dièsel; no s'atura mai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia