Hivernacle de desmemòria

Un dels ver­sos d'aquest lli­bre pro­fun­da­ment com­mo­ve­dor de Joan-Elies Adell, com­post amb una prosa poètica i mine­ral, diu això: “No recor­des qui sóc.” El jo que acom­pa­nya el lec­tor coin­ci­deix amb el del poeta. El tu a qui s'adreça és sem­pre el del seu pare, malalt d'Alz­hei­mer. La malal­tia hi és trac­tada, en aquests poe­mes, amb una escru­po­losa distància, bé que Adell ho fa sem­pre de cara i sense figu­ra­ci­ons metafòriques: com a lle­gi­dors, sabem, des del pri­mer vers, de què se'ns està par­lant. Els estralls són evi­dents, i pesen com una llosa: “Aquest és l'efecte més obscè de la teua malal­tia: una orfe­nesa inex­pli­ca­ble que creix en els pai­sat­ges boi­ro­sos de l'oblit.”

Escan­dall no és exac­ta­ment un plany líric, bé que el sen­tit de la pèrdua gra­vita, en tot moment, damunt la nos­tra ima­gi­nació. El pro­ta­go­nitza la figura impres­si­o­nant d'un home que havia estat valent –llau­ra­dor d'ofici, vene­dor de flors i de fruita–, i que ara es veu des­posseït dels records i fins de la parla. Una mirada buida, absent, entot­so­lada. Expres­sar tot això, i no caure en el tòpic o en el sen­ti­men­ta­lisme, no és fàcil. Adell, en canvi, se'n surt admi­ra­ble­ment: aquest és el seu lli­bre més estre­mi­dor, pot­ser perquè, d'altra banda, la matèria tan deli­cada i pròxima que hi aborda demana una apro­xi­mació a vida o mort. O te'n surts, o fra­cas­ses de mig a mig. Ell hi ha reei­xit. Pot­ser, també, perquè aquest seu nou títol, molt més que no un lli­bre sobre la pèrdua o sobre l'absència, molt més que una obra sobre la malal­tia (tin­gui el nom que tin­gui, aquesta malal­tia), acaba sent, del prin­cipi al final, una obra sobre l'amor. Sobre l'amor d'un fill pel seu pare: “I tot això esdevé ines­pe­ra­da­ment. Com aquesta pin­tada esbor­rada per la calç, que algú va escriure tants anys abans i que ara res­sor­geix, com un vell amor, i que et diu: t'estimo.”

La des­memòria de l'home motiva els records que el poeta ela­bora, i l'espe­rona. El sen­tit de l'olfacte des­en­ca­dena la memòria del jo líric: “Sen­tiré com d'incrus­tada és en mi la teua olor quasi infan­til, la sen­tiré durant unes hores, pot­ser uns dies, com un cal­fred deso­lat i hermètic, fins que la irrupció de la meua quo­ti­di­a­ni­tat l'allu­nye per una tem­po­rada.” A vega­des, el record té la viva­ci­tat d'unes sen­sa­ci­ons que ja vivien en la letar­gia de l'oblit: “Tu em por­ta­ves cada dia, quan tor­na­ves a casa, el gust con­cret de la terra, l'olor de milers de flors ober­tes, el sol que et bron­ze­java el cos.” Aquest mateix poema acaba amb un vers magnífic, devas­ta­dor en la seva bellesa: “Ara apropo al teu ros­tre l'espill d'aquest poema, per veure com l'escalfa.” La des­memòria de l'home és dita amb ver­sos d'una gran eficàcia: “Algú que ara, segu­ra­ment, ja no sap si s'ha cap­bus­sat mai en la mar.” El procés de des­pos­sessió acaba sent un viatge absurd: “Quina mena de viatge és aquest que et fa des­a­parèixer la sen­sació del temps.” Lli­bre bell, lli­bre útil.