“Andrés Segovia va ser la Callas de la guitarra”

És jove i atrac­tiu, ves­teix roba infor­mal, és actiu a les xar­xes soci­als i ha publi­cat tres dis­cos que han estat autèntics super­ven­des dins del món clàssic: The Gui­tar (Medi­terráneo), el 2011; Latino (Pasión), el 2012, i el recent Aran­juez, tots tres amb el pres­tigiós segell Deutsche Gram­mop­hon. El gui­tar­rista mon­te­negrí Miloš Kara­da­glic (1983) actuarà aquest ves­pre al claus­tre del mones­tir de Sant Daniel, dins del fes­ti­val Nits de Clàssica de Girona (21 h), amb les entra­des pràcti­ca­ment exhau­ri­des. Per al seu debut a Cata­lu­nya, Kara­da­glic ha pre­pa­rat un pro­grama en què con­vi­uen com­po­si­tors cata­lans i espa­nyols que el gui­tar­rista valora espe­ci­al­ment, com ara Sor, Gra­na­dos, Ger­hard, Falla i Rodrigo –aquests dos últims cen­tren el seu últim disc, gra­vat amb la Lon­don Phil­har­mo­nic Orc­hes­tra–, al cos­tat de Bach i d'un gui­tar­rista i com­po­si­tor con­tem­po­rani com ara Carlo Dome­ni­coni. “Vull tren­car fron­te­res estilísti­ques i mos­trar que amb la gui­tarra clàssica es pot tocar tot, des de la música bar­roca als Beat­les. El meu pro­per tre­ball serà més expe­ri­men­tal, després de tres dis­cos que han ser­vit sobre­tot per donar-me a conèixer. En aquest sen­tit, agra­eixo molt que Deutsche Gram­mop­hon m'hagi donat sem­pre lli­ber­tat abso­luta”, explica Kara­da­glic, que està por­tant a terme una acti­vi­tat frenètica: fa una mit­jana de cent con­certs a l'any arreu del món i encara li queda temps per rea­lit­zar altres pro­jec­tes, com ara la música de la pel·lícula japo­nesa d'ani­mació When Mar­nie was there.

Avui actuarà en el claus­tre d'un mones­tir mil·lenari, davant d'un públic força reduït, però Kara­da­glic ha tocat també davant d'audiències mul­ti­tu­dinàries, com una estre­lla del rock. Però ell rela­ti­vitza el seu impacte mediàtic: “Ara és impor­tant saber trans­me­tre una imatge, uti­lit­zar inter­net i totes les eines a l'abast per difon­dre el que fas, però en defi­ni­tiva l'essen­cial sem­pre és la música.” Diu que no té cap gui­tar­rista de referència, però dóna pis­tes: “Andrés Sego­via va ser la Callas de la gui­tarra, perquè va con­tri­buir deci­si­va­ment al seu impacte inter­na­ci­o­nal, però també m'han influït altres gui­tar­ris­tes, com ara John Willi­ams.” I tot que no li interessa espe­ci­al­ment la gui­tarra elèctrica, sap reconèixer el geni de Jimi Hen­drix. “És el rei!”, diu.