Les sabatilles del doctor Higgins

Aquest any en fa cent que es va estre­nar a Lon­dres Pyg­ma­lion, de George Ber­nard Shaw, que narra com una vul­gar vene­dora de flors pot pas­sar per duquessa si aprèn a par­lar com a tal. Lle­gida avui, l'obra resulta car­rin­clona, tot i que quan es va estre­nar era avançada com a mínim des de dos punts de vista. D'una banda, perquè el mas­clisme del pro­fes­sor Hig­gins és tan majúscul que qual­se­vol espec­ta­dor se sent par­ti­dari dels drets de les dones. De l'altra, perquè si la pre­sumpta diferència de clas­ses es basa a triar les parau­les pre­ci­ses i pro­nun­ciar-les cor­rec­ta­ment, lla­vors és que tots som iguals.

El pro­fes­sor Hig­gins és eficaç però fatu. El seu conei­xe­ment de la fonètica no sem­bla influir en les enor­mes lla­cu­nes que té sobre la ment humana. De fet, com més s'allu­nya del seu àmbit de conei­xe­ment, més revela la seva ignorància. En el pri­mer acte, quan renya Eliza Doo­little per pro­nun­ciar mala­ment l'anglès, li diu que és la llen­gua de Shakes­pe­are, de Mil­ton... i de la Bíblia!

Cin­quanta anys després, quan George Cukor va diri­gir Audrey Hep­burn a My fair lady, el com­por­ta­ment del pro­fes­sor Hig­gins resul­tava encara més retrògrad, però a més a més els guio­nis­tes van empit­jo­rar l'ori­gi­nal. Si a l'obra de Shaw els conei­xe­ments adqui­rits per Eliza la con­ver­tien en una dona inde­pen­dent, al musi­cal de Cukor acaba pros­trada davant els encants (?) del pro­fes­sor.