Canet mira al futur

wEl Canet Rock 2014 no va dei­xar de gene­rar expec­ta­ti­ves des que es va anun­ciar. El fes­ti­val va posar ahir en equi­li­bri la nostàlgia i el futur, amb el mateix nom i al mateix espai, però amb un car­tell de música cata­lana actual capaç de cap­ti­var joves, vete­rans i famílies sen­ce­res. Al cos­tat de l'esce­nari, una pan­ta­lla gegant pro­jec­tava imat­ges del Canet Rock del 1975, amb Pau Riba gra­tant la gui­tarra i la gen­tada aja­guda al mateix Pla d'en Sala. El públic més atre­vit va jaure sota el sol fins a mitja tarda, d'altres es refu­gi­a­ven sota les poques more­res que hi havia fins que Manu Guix, pun­tu­al­ment a les 17.30 hores, seia al piano i salu­dava la gen­tada amb un mis­satge de lli­ber­tat. El Canet Rock començava, com no podia ser d'una altra manera, amb País petit, de Lluís Llach, amb la veu de Guix i, tot seguit, una Elena Gadel emo­ci­o­nada en inter­pre­tar Àguila negra, de Maria del Mar Bonet.

Després d'un breu home­natge d'inici a Les 6 hores de Canet, la força de Pep Sala pujava a l'esce­nari, amb un reper­tori de nostàlgies de Sau sota el braç i acom­pa­nyat de la banda Cra­tors. La gran ovació se la va endur Joan For­tuny, de l'Elèctrica Dharma, que va acom­pa­nyar Sala amb Onze de setem­bre i amb el mític Boig per tu davant d'un públic entre­gat. “Està tot igual i per a mi és molt impor­tant ser aquí”, expli­cava. És el pri­mer con­cert que feien després de la mort de Josep For­tuny, el setem­bre pas­sat, però no van por­tar un reper­tori dels setanta, sinó una selecció de temes de tota la seva tra­jectòria. “No volíem fer res gaire gran, però ens agrada ser-hi i viure aquest canvi gene­ra­ci­o­nal; és fantàstic que hi hagi tanta gent jove”, va dir For­tuny. Qui va esce­ni­fi­car el canvi gene­ra­ci­o­nal va ser Caïm Riba, que va pujar a l'esce­nari amb la timi­desa de qui sap que s'espera molt d'ell. És el relleu simbòlic del seu pare, Pau Riba, i ho va viure “amb molta inten­si­tat”, mirant a l'horitzó i reme­mo­rant les imat­ges dels fes­ti­vals que havia vist. “Vaig néixer el 74 i no recordo si jo hi vaig ser, però aquest cop he vol­gut empor­tar-me els meus fills al fes­ti­val i ho estem vivint en família, és un moment molt espe­cial.”

A mitja tarda, el fes­ti­val va exhau­rir les últi­mes entra­des i el 3G de tele­fo­nia mòbil ja estava total­ment col·lap­sat. La pro­mo­tora del fes­ti­val, Gemma Recor­der, estava pre­o­cu­pada i es va mos­trar “enra­bi­ada” pel fet que les tele­co­mu­ni­ca­ci­ons no esti­gues­sin res­po­nent, ja que van dema­nar a les com­pa­nyies telefòniques que ampli­es­sin el ser­vei de 3G. Més tard, es va con­fir­mar una ava­ria d'elec­tri­ci­tat i tot el poble va que­dar sense llum, una situ­ació molt com­pli­cada per a l'orga­nit­zació, que va man­te­nir el fun­ci­o­na­ment del Canet Rock amb els gene­ra­dors i la infra­es­truc­tura que havien pre­vist.

Esclat amb Dausà

Cap a les vuit del ves­pre, l'espla­nada es va omplir de gom a gom i el Canet va escla­tar de debò amb les actu­a­ci­ons de Joan Dausà i Blau­mut, que ana­ven inter­ca­lant els seus èxits, del Jo mai mai al Bici­cle­tes, men­tre el sol ja dei­xava res­pi­rar la gen­tada. A pri­mera fila, Irene Gutiérrez i Mireia Por­que­res, dues ami­gues d'Alta­fu­lla i de Mont­cada i Rei­xach, res­pec­ti­va­ment, no s'espe­ra­ven el que sig­ni­fi­cava el Canet Rock; van com­prar les entra­des pocs minuts després que es poses­sin a la venda, entre classe i classe a la uni­ver­si­tat. Volien veure Mis­hima, Manel i Love of Les­bian, però el fes­ti­val és “millor” del que espe­ra­ven.

Una mica més enrere, aco­mo­dats en cadi­res de platja i ben proveïts de men­jar i beure, un grup d'amics del Maresme recor­da­ven els seus pri­mers Canet Rock. Josep M. Martí i Anna Gamero fa 35 anys que es van casar, i uns quants estius abans van com­par­tir el pri­mer Canet Rock. Martí va dir que era difícil com­pa­rar els dos fes­ti­vals, perquè abans esta­ven “envol­tats de Guàrdia Civil i gri­sos”. Però, com ahir, el que comp­tava eren les ganes de la gent, i les rei­vin­di­ca­ci­ons de lli­ber­tat. “Abans demanàvem lli­ber­tat i Esta­tut d'Auto­no­mia, ara dema­nem la inde­pendència; el cicle es repe­teix en un altre con­text”, asse­nya­lava la cane­tenca Carme Tirado.

A l'esce­nari, Els Pets. “Molt bon ves­pre, Països Cata­lans.” Van inter­pre­tar temes del seu nou disc, L'àrea petita, i van arra­sar amb èxits històrics com Pau i Bon dia. Lluís Gavaldà, lluint unes ulle­res de sol i el lema “rock” a la samar­reta, s'aco­mi­a­dava del públic per donar pas a l'actu­ació estel·lar per als més vete­rans, l'Elèctrica Dharma. La nit aca­bava de començar.