A tot ritme i amb pilot automàtic

The Ori­gi­nal Blues Brot­hers Band fa molts anys que està en ruta ofe­rint vigo­ro­ses ver­si­ons d'alguns dels gre­a­test hits i estàndards del soul, el blues i el jazz. Són una for­mació far­cida de vete­rans, músics bre­gats que fun­ci­o­nen com una maquinària per­fecta dalt dels esce­na­ris fins i tot trenta-dos anys després de la traumàtica mort de John Belushi. D'aque­lla for­mació bap­tis­mal en res­ten encara dos inte­grants, Steve Crop­per (gui­tarra) i Lou Marini (saxo), músics d'impres­si­o­nant currículum que es fan acom­pa­nyar per no menys bri­llants i expe­ri­men­tats ins­tru­men­ta­lis­tes de suport orques­tral al tàndem agi­ta­dor que for­men actu­al­ment Rob The Honey­drip­per Papa­rozzi i Tommy McDon­nell (emu­la­dors dels fun­da­ci­o­nals voca­lis­tes Belushi-Ayk­royd), ara amb la incor­po­ració del little brot­her Bobby Sweet Soul Har­den. I així, al peu del canó, l'onzena de blues brot­hers actu­als van irrom­pre dimarts a la nit a l'esce­nari de l'Espai Port del Fes­ti­val de la Porta Fer­rada de Sant Feliu de Guíxols, per rei­vin­di­car que encara con­ti­nuen sent un emblema del més pur rhythm and blues.

No sabem si afec­tats encara pel jet lag –van arri­bar pro­vi­nents de Sèrbia a les cinc de la mati­nada del mateix dia del con­cert–, però la seva entrada no va ser allò que se'n diu ful­gu­rant (amb un retard con­si­de­ra­ble, a més). Ni les notes de les tres peces ins­tru­men­tals amb què van obrir el con­cert –les enèrgi­ques Green oni­ons, Peter Gunn i Soul fin­ger– van ser­vir per fer vibrar el públic inter­ge­ne­ra­ci­o­nal que omplia les gra­des, entre ells un espec­ta­dor ves­tit al més pur estil blues brot­her (bar­ret i ves­tit negre). Va cos­tar, però de mica en mica, sobre­tot a par­tir de l'entrada a escena del voca­lista negre Bobby Har­den, que va pujar una marxa amb la cançó Flip, Flop, Fly, el ritme va anar in cres­cendo i el grup es va aca­bar ficant el públic a la but­xaca a mig con­cert. I és que són tan bons i toquen amb tanta pro­fes­si­o­na­li­tat, que quasi no ens vam ado­nar que molta estona ana­ven amb el pilot automàtic.

El punt d'inflexió va arri­bar amb la versió de Shot­gun blues, una de les cançons més esti­ma­des per John Belushi i que Rob Papa­rozzi va engran­dir sobre­tot amb un llarg i impres­si­o­nant solo d'harmònica (des d'allà dalt del cel o on sigui, segur que el seu big brot­her va aplau­dir). A con­ti­nu­ació van venir segui­des les millors cançons de la nit: Knock on wood, Min­nie the Mooc­her i, ja amb el públic dem­peus, Sweet home Chi­cago i Soul man. Una sèrie de bisos, on no va fal­tar l'emblemàtica Every­body needs some­body, va cloure amb una ovació un con­cert d'una hora i mitja pelada.

El dia abans, en una entre­vista, Tommy McDon­nell ens havia adver­tit que es pre­sen­ta­rien com “un tren de bojos, des­car­ri­lat i en plena bai­xada” que ningú no podria atu­rar. Dei­xem-ho que van demos­trar ser un tren amb molta marxa on a la cal­dera de la loco­mo­tora negra vam tro­bar a fal­tar aquell foc pas­si­o­nal que ema­na­ven Belushi i Ayk­royd. Amb tot, no sé si encara estan “en missió de Déu” com pre­go­nen tot fent referència a aque­lla frase lapidària del film Gra­nu­jas a todo ritmo (The blues brot­hers, 1980), que els va fer famo­sos, però sí que encara tenen prou corda i tau­les per con­ti­nuar pro­pa­gant la seva par­ti­cu­lar espi­ri­tu­a­li­tat musi­cal, que encara aixeca pas­si­ons.