No era un ‘borriquito'

És més que pos­si­ble que de petita jo també cantés “Bor­ri­quito como tú, que no sabes ni la u, tururú”. I “una lágrima cayó en la arena”. En fer-me gran, però, em va sem­blar abo­mi­na­ble la “filo­so­fia” del “canta y se feliz” amb la qual Peret va repre­sen­tar l'Espa­nya encara fran­quista a l”Euro­visió men­tre tants d'euro­peus ja ens havien visi­tat com a turis­tes i, qui­nes coses, els havia fet gràcia el “bor­ri­quito”. Jo em vaig fer gran i no volia saber-ne res d'aquell Peret cone­gut a la meva infància. D'una manera segu­ra­ment injusta, me'n va que­dar un audi­o­vi­sual fixat sense con­si­de­rar la seva evo­lució i el fet que fos cele­brat com un dels grans artífexs de la rumba cata­lana.

Amb el temps, però, vaig reconèixer alguna cosa simpàtica en la seva per­so­na­li­tat. És per això que em sap greu tenir el mal gust de recor­dar que, quan era molt popu­lar, Peret també va par­ti­ci­par en diver­ses espa­nyo­la­des entre finals dels anys 60 i pri­mers dels 70. Els títols en donen una idea: Amor a todo gas, Que cosas tiene el amor, El mesón del gitano, Si fulano fuese men­gano i, ai, A mi las muje­res ni fu ni fa, un film de Mari­ano Ozo­res en què, per acos­tar-se a una dona, visita un psi­quia­tra encar­nat per José Luís López Vázquez. Recent­ment, però, un docu­men­tal de Car­les Prats, Cuchíbiri, cuchíbiri, va apor­tar-ne una imatge real més per­du­ra­ble que la d'aques­tes fic­ci­ons tar­do­fran­quis­tes. No era un bor­ri­quito.