Fosos amb la història

El 1950, un enorme Crist de quasi set metres i mig d'alt i 4.800 tones de pes va sor­tir d'Olot enfi­lat en un vell Pegaso i va tra­ves­sar mig Cata­lu­nya per les car­re­te­res pol­so­ses de la post­guerra, aixe­cant estu­por i admi­ració a cada poble per on pas­sava, fins a arri­bar al seu destí: el tem­ple expi­a­tori del Tibi­dabo de Bar­ce­lona. Aquest Sagrat Cor que encara avui es reta­lla majestuós al cel bar­ce­loní és una de les obres més espec­ta­cu­lars, per les seves dimen­si­ons i per l'expec­tació que va envol­tar el seu tre­ballós viatge, que han sor­tit de la Fone­ria Artística Bar­berí en els 450 anys d'història que l'acre­di­ten. Per­doni? Sí, fa basarda però la dada és exacta: pro­ce­dents d'Itàlia, els pri­mers Bar­berí, reco­ne­guts fabri­cants de cam­pa­nes des de la remota Edat Mit­jana, cons­ten esta­blerts almenys des de 1565 a Olot, a tocar dels vol­cans, on els seus des­cen­dents han man­tin­gut viva la for­nal fins que a mit­jan anys noranta del segle XX, ja sota la pro­pi­e­tat de la família Cas­tey, el taller es va tras­lla­dar a Riu­de­llots de la Selva (el taller històric d'Olot, con­ve­ni­ent­ment refor­mat, és avui el des­patx dels arqui­tec­tes Aranda, Pigem i Vilalta). És, doncs, la segona empresa més antiga de Cata­lu­nya, al dar­rere tan sols de les caves de Codorníu, però hi ha qui creu que el seu arre­la­ment olotí es podria ras­tre­jar des de força abans, si els fatídics aiguats de 1940, just aca­bada la guerra –sem­pre plou sobre mullat– no s'hagues­sin endut tor­rent avall bona part del valuós arxiu patri­mo­nial. Del seu taller han sor­tit obres impo­nents: el Sant Crist de Josep Lli­mona al san­tu­ari de Mont­ser­rat; la santa Helena que corona el cim­bori de la cate­dral de Bar­ce­lona; el monu­ment enco­ma­nat a Josep Clarà per hono­rar l l'indus­trial Joan Sallarès a Saba­dell; l'estàtua del bisbe Cam­pins al san­tu­ari de Lluc de Mallorca; la Gitana dels ger­mans Oslé per a la plaça de Cata­lu­nya; l'estàtua de Josep Vila­do­mat en home­natge a La República de la plaça Lluc­ma­jor; les Auri­gues de Gar­ga­llo al parc de Can Dragó, i més recent­ment, les escul­tu­res de Xavier Cor­beró, Jaume Plensa, Xavier Maris­cal, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Juan Muñoz o Fran­cesc Tor­res escam­pa­des per tot el món, des de Tòquio i Aràbia Sau­dita al Cen­tral Park de Nova York. Però fem-ho curt: no hi ha cam­pana que repi­qui a Cata­lu­nya sense el permís d'aquest obra­dor, que s'enor­gu­llia de pro­duir les més per­fec­tes i sono­res del món, ni casa que no con­servi amb devoció la soferta olla de bronze on han posat a bullir l'escu­de­lla gene­ració rere gene­ració.

Història de la Fone­ria Artística Bar­berí, el lli­bre que aca­ben d'edi­tar els actu­als pro­pi­e­ta­ris, res­se­gueix les vicis­si­tuds d'aquest taller que ha mode­lat amb foc viu els canons de les guer­res car­li­nes, els monu­ments civils de la República, els sants de la post­guerra i alguns dels símbols de les grans refor­mes urbanísti­ques sor­gi­des de les expo­si­ci­ons uni­ver­sals de 1888 i 1929 i de la Bar­ce­lona olímpica de 1992. “Pots res­se­guir tota la història de Cata­lu­nya sense sor­tir de can Bar­berí”, asse­gura l'his­to­ri­a­dor Xavier Car­ma­niu, autor dels tex­tos del lli­bre, plan­te­jat com un àlbum de foto­gra­fies amb el seu cor­res­po­nent relat i del qual s'han imprès 2.000 exem­plars no venals, dis­po­ni­bles a bibli­o­te­ques i cen­tres públics i a través del web www.​articuina.​info.

La publi­cació coin­ci­deix, a més, amb l'expo­sició que el Museu de la Gar­rotxa d'Olot dedica aquests dies a revi­sar la història de la fone­ria que ha por­tat més lluny el nom de la ciu­tat.