La crisi dels seixanta

L'escrip­tor Phi­lippe Clau­del va impo­sar-se com un cine­asta amb un ull clínic per radi­o­gra­fiar els efec­tes de l'amor en la con­vivència a Hace mucho que te qui­ero (2008), l'èxit del qual el va engres­car a con­ti­nuar la seva experiència com a cine­asta. Després d'una comèdia més lleu­gera, Silen­cio de amor (2011) ens arriba Antes del frío invi­erno, drama sobre uns per­so­nat­ges que es tro­ben davant la tar­dor de la seva vida, que en estre­nar-se la mateixa set­mana que Boy­hood, ben bé pot con­si­de­rar-se la seva antítesis.

L'epi­cen­tre són els mem­bres d'una pare­lla que han vis­cut amb totes les como­di­tats i que un bon dia s'ado­nen que el temps ha pas­sat, que ja tenen prop de sei­xanta anys, que estan a les por­tes de la vellesa i que no han pres consciència del seu lloc en el món. Ell és un neu­ro­ci­rurgià de pres­tigi i ella viu tan­cada en el cul­tiu de les flors i plan­tes de la sofis­ti­cada residència on viuen. Tot comença a can­viar en les seves vides quan en el cor de les seves vides s'hi ins­tal·la un ele­ment per­tor­ba­dor. Un dia el metge comença a rebre rams de flors i aquest tema el va obse­dint fins que el por­tarà a enfron­tar se amb la seva pròpia fra­gi­li­tat.

Phi­lippe Clau­del tre­ba­lla molt bé amb la seva pare­lla d'actors cen­tral –Kris­tin Scott Tho­mas i Daniel Auteil–, la trama pot fer pen­sar en alguns moments amb Caché de Mic­hael Haneke, però es manté en un to més pla­ner. El més interes­sant de la pel·lícula no és allò que explica, ni en com la pel·lícula pot arri­bar a deri­var cap una mena de thri­ller sen­ti­men­tal, sinó que és el retrat inte­rior dels per­so­nat­ges i com la rup­tura els porta a des­ta­par-se emo­ci­o­nal­ment i a plan­te­jar-se què han fet i qui són. Tal com pas­sava en les altres pel·lícules de Phi­lippe Clau­del, el pro­blema essen­cial és que tot ple­gat es troba envol­tat d'un excés de gra­ve­tat. Hi ha una certa consciència que el cine­asta es troba davant d'un gran tema, i ho vol demos­trar fent que es perdi agi­li­tat nar­ra­tiva. Sem­bla tal­ment com si el desig de fer una obra de pres­tigi acotés, com una llosa que no para de mar­car, la posada en escena i el desen­vo­lu­pa­ment dramàtic del relat.