Llums i ombres dels Four Seasons

L'any 1964, la com­pa­nyia Vee-Jay Records va publi­car als Estats Units un curiós disc doble titu­lat The Beat­les ver­sus The Four Sea­sons. El disc volia evi­den­ciar la riva­li­tat entre dues ban­des clau. Per un cos­tat hi havia una banda ame­ri­cana que havia acon­se­guit des de l'any 1962 situar tres cançons en el número u de les llis­tes i que havia superat The Beach Boys en el seu ús de temes pop amb fort com­po­nent vocal. Per l'altre, hi havia una banda de Liver­pool que estava cap­gi­rant els com­po­nents de la música pop i que tri­om­fava inter­na­ci­o­nal­ment. De tots és sabut que la bata­lla la van gua­nyar The Beat­les, però resulta curiós veure com Frankie Valli and The Four Sea­sons, una banda per molts obli­dada, va tra­ves­sar uns anys clau de la música pop i va aca­bar ocu­pant fins i tot un lloc en el món de la música disco dels setanta amb Can't take my eyes off you, un tema que totes les orques­tres de festa major del nos­tre país no han parat d'inter­pre­tar.

L'any 2000, quan Bob Gau­dio, el com­po­si­tor de la banda va ofe­rir a Rick Elice i Mars­hall Brick­man la pos­si­bi­li­tat d'escriure un musi­cal sobre la seva història, aquests van ado­nar-se que, mal­grat la popu­la­ri­tat que havien acon­se­guit alguns temes els Four Sea­sons, s'havien escrit molt poques coses sobre la història de la banda. La idea no va ser la de fer un musi­cal a par­tir de les seves cançons, a la manera de Mamma Mia res­pecte d'Abba, ni un bio­pic sobre la pujada del grup, com el musi­cal Buddy estre­nat als anys vui­tanta sobre Buddy Holly, sinó crear un musi­cal de caràcter docu­men­tal. Encara que l'arti­fici del musi­cal fos l'antítesi del docu­men­tal, es trac­tava d'inves­ti­gar en la vida dels com­po­nents de la banda, ofe­rir dades sobre els seus orígens humils i expli­car una història que s'apartés del clàssic bio­pic per acon­se­guir una mena de cali­dos­copi. En el musi­cal Jer­sey Boys, cadas­cun dels qua­tre com­po­nents del grup actua de nar­ra­dor dels qua­tre actes de l'espec­ta­cle i a la manera de Ciu­tadà Kane, de Welles, cadascú explica el seu punt de vista d'allò que viu amb la banda. El fac­tor més sor­pre­nent és que el lli­bret de Jer­sey Boys treia a la llum un gran tema com és l'explo­ració dels lli­gams dels mem­bres de la banda amb la màfia.

Al llarg de 33 llarg­me­trat­ges, Clint Eastwood ha anat cons­truint una sòlida història sobre la cons­trucció del gran relat ame­ricà, amb la cer­tesa que les lle­gen­des ama­guen la història i que dar­rere tot heroi hi ha sem­pre la figura d'un traïdor. Jer­sey Boys pot sem­blar un encàrrec estrany dins la fil­mo­gra­fia d'Eastwood, però no ho és gens. Eastwood estira el fil sobre les rela­ci­ons amb la màfia per aca­bar par­lant-nos de com els codis de la men­tida mar­quen l'èxit i com els valors de l'amis­tat actuen com l'única gran moral ame­ri­cana. Eastwood ens recorda que per pujar a dalt de tot cal fer pac­tes mefis­tofèlics i que els mons fos­cos estan sem­pre pre­sents dar­rere les llums i vani­tats del món de l'espec­ta­cle.

El més curiós és que la pel·lícula Jer­sey Boys plan­teja tot això a par­tir d'una curi­osa traïció res­pecte als gèneres tra­di­ci­o­nals. La pel·lícula s'acosta a les pel·lícules de la màfia però en fa un retrat gro­tesc que pot sem­blar ingenu però que no ho és. La seva estruc­tura és la de la clàssica història del tri­omf i decadència d'una banda però rebutja qual­se­vol pos­si­bi­li­tat de ser una història exem­plar. Final­ment el film es pre­senta com el pri­mer musi­cal de Clint Eastwood, un cine­asta que no ha parat d'explo­rar en la gran música ame­ri­cana –Birdy o el seu docu­men­tal sobre The­lo­nius Monk–. Eastwood explora la música popu­lar per aca­bar cons­truint un musi­cal que només ho és en els moments finals, quan arri­bem als títols de crèdit. Eastwood és un vell murri de 84 anys amb prou lli­ber­tat i intel·ligència per cap­gi­rar-ho tot.