Elogi de la divergència

Vero­nica Roth va escriure la tri­lo­gia Diver­gent (Estre­lla Polar, Fan­bo­oks) pen­sant en lec­tors ado­les­cents, que com tots sabem tenen uns cri­te­ris que no coin­ci­dei­xen amb els que ens con­si­de­rem adults. Avui dia, els ado­les­cents dis­po­sen d'un gran nom­bre d'alter­na­ti­ves electròniques a la lec­tura, amb riquesa de llums, colors i movi­ments, de manera que si un lli­bre acon­se­gueix que s'esti­guin qui­ets i es limi­tin a dei­xar llis­car els ulls silen­ci­o­sa­ment per les línies impre­ses dei­xant que la seva ment s'ompli de per­so­nat­ges i d'acci­ons, ens n'ale­grem cosa de no dir, sem­pre que el lli­bre no sigui una por­que­ria abso­luta, i Diver­gent no ho és –sem­pre que no come­tem l'error de lle­gir-lo com a per­so­nes adul­tes, s'entén.

La soci­e­tat de Diver­gent està divi­dida en cinc fac­ci­ons: Intre­pi­desa, Amis­tat, Fran­quesa, Eru­dició i Abne­gació. Cadas­cuna té el seu barri, les seves fun­ci­ons, el seu estil de vida i la seva manera de ves­tir. De petits viuen en la mateixa facció que els seus pares, però quan es fan grans se sot­me­ten a una prova no vin­cu­lant, després de la qual han de deci­dir públi­ca­ment a quina facció volen pertànyer. Fins aquí, tot bé. El pro­blema són els mem­bres que dub­ten, els qui tenen desit­jos con­tra­po­sats, els de per­so­na­li­tat com­plexa, o sigui, els diver­gents. El govern els per­se­gueix perquè dub­ten, no s'adeqüen a les carac­terísti­ques pre­es­ta­bler­tes, tenen una acti­tud dis­tant, crítica i final­ment peri­llosa, ja que poden fer que els altres s'ado­nin que les fac­ci­ons els limi­ten, els esque­ma­tit­zen. Vero­nica Roth, que va escriure el pri­mer lli­bre de la tri­lo­gia quan tenia vint-i-pocs anys, va saber sin­te­tit­zar el punt de vista d'un ado­les­cent, que es troba a si mateix més com­plex que la resta del món.

Fins aquí el resum. Ara comença l'arti­cle d'opinió. Les cinc fac­ci­ons cor­res­po­nen a cinc moments en la vida d'una per­sona, i també a cinc gèneres lite­ra­ris. Quan som joves, ens agra­den les novel·les d'acció (Intre­pi­desa) i de colles (Amis­tat). Més enda­vant, bus­quem res­pos­tes pràcti­ques en els lli­bres d'auto­a­juda (Fran­quesa) o bé res­pos­tes abs­trac­tes en l'assaig (Eru­dició).

Final­ment, quan ens ado­nem que hem vis­cut més del que ens queda per viure, comença a interes­sar-nos l'espi­ri­tu­a­li­tat (Abne­gació). Sona super­fi­cial, però és una rea­li­tat demoscòpica.

Hi ha qui pensa en els lli­bres com si fos­sin fac­ci­ons: ara vull riure, ara vull entre­te­nir-me, ara vull infor­mar-me. Hi ha qui s'enfada quan topa amb un lli­bre diver­gent, que ofe­reix acció i reflexió, ale­gria i tris­tesa, bellesa i veri­tat.

La millor lite­ra­tura, però, és com la Tris, l'heroïna de Vero­nica Roth: la divergència ens fa humans.