El temps no fuig

Una reflexió sobre el sen­tit de la vida podria ser un títol alter­na­tiu al comen­tari d'aquesta novel·la de la britànica Diane Set­ter­fi­eld que fa com­par­tir el pro­ta­go­nisme al William Bell­man i a les grau­les que sobre­vo­len –metafòrica­ment– un relat que pro­posa una anàlisi del temps que es viu, de com s'empra...

La pro­posta, a diferència d'una part sig­ni­fi­ca­tiva dels títols que es duen als pres­tat­ges de les lli­bre­ries amb una ale­gria irre­fle­xiva i injus­ti­fi­cada, és honesta. Cal ano­tar aquesta qua­li­tat en l'haver de Set­ter­fi­eld, que malda per cons­truir una trama arra­pada a l'evo­lució cro­nològica en què el per­so­natge prin­ci­pal tin­gui una con­sistència necessària per a la cre­di­bi­li­tat de la tesi que sug­ge­reix amb insistència: el temps té una dimensió eterna i encalçar-lo té un preu deter­mi­nat que cal satis­fer amb l'afe­gitó dels interes­sos que pro­ve­nen dels endar­re­ri­ments en el paga­ment.

Té una certa soli­desa, William Bell­man, i la tenen els per­so­nat­ges que li fan cos­tat tot i que algu­nes de les situ­a­ci­ons que se'ls fan viure tenen aquell regust de con­veniència que els fa dei­xa­tats. El pano­rama lite­rari de la novel·la, però, can­via d'aspecte quan l'acció es des­plaça a Lon­dres: la inversió en la con­tex­tu­a­lit­zació, la cons­trucció dels per­so­nat­ges, l'evo­lució de la des­cripció de l'uni­vers creat..., tot això queda al marge en ser sotmès a la des­cripció dels efec­tes de l'obsessió del pro­ta­go­nista. La incon­fes­sada segona part de L'home que per­se­guia el temps perd el tremp i cau en els aigua­molls de la mono­to­nia, de la rei­te­ració, de l'ofec per avor­ri­ment.

S'inter­preta que Set­ter­fi­eld vol con­ju­mi­nar el fons i la forma per donar força a l'empenta final de la novel·la però cau, pot­ser, en el mateix parany que vol denun­ciar: els com­por­ta­ments obses­sius rara­ment són interes­sants si no man­te­nen una bona pre­sen­tació.