‘Sunt lacrimae rerum'

“Plo­ren les coses, plora el temps, / plora la vida no vis­cuda, / plora també la vida que hem vis­cut, / Sunt lacri­mae rerum”, diu Vinyoli en el poema que du el títol que he man­lle­vat per aques­tes línies. I més enda­vant: “Ara tot d'una la tenora / res­sona a Pals i con­tem­plem les illes / i sem­pre dic, mirant la torre de les hores: / davant aques­tes coses cal plo­rar.”

El poeta iden­ti­fica les llàgri­mes com un poderós ins­tru­ment d'empa­tia, de conei­xe­ment fins i tot, de reco­nei­xe­ment en el sen­tit més ampli –en el tra­di­ci­o­nal, també– del mot. Edu­cats encara alguns en l'exigència viril d'allò d'“els homes no plo­ren”, tran­quil·litza cons­ta­tar que no tots els emble­mes de la llàgrima redun­den en la lle­genda dels mots que engega sa mare a Boab­dil, l'últim rei de Gra­nada, en el camí de l'exili després de la clau­di­cació i la pèrdua de la ciu­tat: “Plora com una dona allò que no has sabut defen­sar com un home.”

Uns anys abans que Vinyoli, i a propòsit de la requesta d'una noia, Fer­ra­ter havia escrit en el poema jus­ta­ment titu­lat Plo­rar: “Neci, per què vol­dries / apren­dre de plo­rar? / Ella encara vacil·la, / se li decanta el cap, /[…]/ Si s'allu­nya i no et mira, / si t'és advers l'ins­tant, / de plo­rar què en trau­ries? /[…]/ Cap­bussa't, neci. Via. / Nas i ore­lles amb sang, / cobra el riure. Si es gira, / riu, i pot­ser riurà.”

Què hi diu la Història? “Res s'eixuga tan de pressa com una llàgrima” (Retòrica a Herenni), “Hi ha un cert plaer a plo­rar” (Ovidi, Tris­tes 4, 3, 37), “Qui, en nar­rar tals des­as­tres, […], podria con­te­nir el plor?” (Vir­gili, Eneida, II, 6), “Les llàgri­mes són útils, amb llàgri­mes esto­varàs el dia­mant.”, “Les llàgri­mes li cauen invo­luntària­ment al qui les reté, i alleu­ge­ren l'espe­rit si es ves­sen” (Sèneca, Epístola 99 a Lucili), “De vega­des les llàgri­mes pesen tant com les parau­les” (Ovidi, Pònti­ques 3, 1), fins i tot Cam­po­a­mor: “¡Paci­en­cia! En que­ri­endo el cielo / nues­tras glo­rias eclip­sar, / no nos deja más con­su­elo / que el con­su­elo de llo­rar.”

Amb prou fei­nes deu anys més jove que Vinyoli, en les matei­xes dates que el poema esmen­tat al prin­cipi, Car­los Edmundo de Ory publica el lli­bre Técnica y llanto, i l'encapçala amb més de mitja dot­zena de cita­ci­ons sobre la qüestió; vet aquí algu­nes: “Només els grecs civi­lit­zats poden plo­rar i ser braus alhora, i els tro­ians bàrbars, per ser valents, pri­mer han d'ofe­gar tot sen­ti­ment d'huma­ni­tat” (Gott­hold Eph­raim Les­sing), “Plo­rar / tre­mo­lant al vent… / Plo­rar sense espe­rar / res de ningú. / Plo­rar, tot sol / per un mateix… / I jo / no m'aver­go­nyeixo d'aquest estat del meu cor” (Nazim Hik­met), “Per haver obli­dat les llàgri­mes, estem sense recur­sos, inútil­ment sub­jec­tes als nos­tres ulls. En l'anti­gui­tat es plo­rava; també en l'edat mit­jana, i durant el Gran Segle” (Cio­ran).

Escriu Ory mateix: “Me sonríen los árbo­les / mien­tras me dirijo a las tini­e­blas / a llo­rar solo a llo­rar solo / a llo­rar solo.” I en un altre poema: “Date un ban­quete ham­bri­ento corazón / Y ya verás que el llanto no te ayuda / Ya no te ayuda fue llanto y no lo es.”

Aca­bem, per tant, amb un lema heràldic: Nec vi nec metu (“Ni per força ni per por”).