Opinió

Jo Nesbø. entrevista

, Escriptor. valèria gaillard

“El lector ha d'empatitzar amb l'assassí”

La novel·la negra té èxit per
la seva capacitat d'afrontar el mal

Aca­bat. Així sem­bla Harry Hole quan la Kaja Sol­ness, d'homi­ci­dis, viatja a Hong Kong per loca­lit­zar-lo i fer-lo tor­nar a Oslo. El dar­rer cas, el Ninot de neu, li ha dei­xat mal gust de boca, a banda que va pro­vo­car la fugida de la Rakkel i l'Oleg, que es van veure invo­lu­crats en la inves­ti­gació. Però a l'espe­ci­a­lista en assas­sins en sèrie noruec se li ha girat feina: han apa­re­gut dues dones mor­tes ofe­ga­des en la seva pròpia sang. A El lle­o­pard (Proa/RBA), la vui­tena entrega de la saga de l'inves­ti­ga­dor més opiòman i alcohòlic de la novel·la negra escan­di­nava, Jo Nesbø explora temes com ara la lle­ial­tat i la fide­li­tat.

Harry Hole torna a Oslo més per estar al cos­tat del seu pare mori­bund, que no pas per inves­ti­gar els nous cas­sos d'assas­si­nat. Quina relació manté amb el seu pare?

Cap ni una, la veri­tat. De nen se sen­tia més pro­per a la seva mare, i quan mor, pare i fill pas­sen el dol, però cadascú per la seva banda. El Harry des­co­breix que en el fons s'assem­blen bas­tant, són dos soli­ta­ris, i cer­ta­ment és trist, però està bé que al final de la vida del seu pare aca­bin tro­bant allò que com­par­tei­xen.

En aquesta inves­ti­gació, Hole es troba pri­mer a Hong Kong i després ràpida­ment ha de mar­xar al Congo seguint una pista. Per què va triar aques­tes loca­lit­za­ci­ons?

Hong Kong perquè havia sen­tit a par­lar de Chungking Man­sion, aquesta mansió enmig de la ciu­tat, i després havia vist la pel·lícula Chungking Express ambi­en­tada en aquests edi­fi­cis. Vaig tro­bar que era un lloc molt autèntic i vaig anar a Hong Kong a fer recerca. En el cas d'Àfrica, pri­mer volia uti­lit­zar Zim­ba­bue, però vaig tre­ba­llar al Congo i a Ruanda per al Con­sell Noruec de Refu­gi­ats i vaig can­viar d'idea. Vaig estar a Goma quan la guer­ri­lla era als afo­res espe­rant con­que­rir la ciu­tat, men­tre les Naci­ons Uni­des envi­a­ven tro­pes per pro­te­gir-la, però la situ­ació era dramàtica. Cinc dies després de mar­xar jo, també ho van fer les tro­pes de l'ONU. Em va sem­blar un lloc tan abso­lu­ta­ment extrem que vaig ado­nar-me que era aquí on havia d'ambi­en­tar part de la novel·la.

I aquesta diabòlica poma de Leo­pold, el giny que fa ser­vir l'assassí, d'on surt?

Els estius anava a casa la meva àvia amb el meu germà. Hi havia uns pomers fantàstics però no ens dei­xa­ven aga­far les pomes. Ales­ho­res vam pen­sar que les podríem men­jar sense aga­far-les, i així, pen­jats del pomer, ana­ven mos­se­gant les pomes. Un dia hi havia una poma força gran i el meu germà em va rep­tar que la mengés. No podia tan­car la boca amb l'enorme poma a dins, i em vaig ima­gi­nar què pas­sa­ria si em quedés així uns quants dies i la poma anés crei­xent i crei­xent fins a fer-me explo­tar el cap.

No el pre­o­cupa aquesta capa­ci­tat que té per ima­gi­nar-se coses tan tru­cu­len­tes? És un assassí en potència, tal vegada?

Em pre­o­cupa, sí, però crec que la majo­ria de nosal­tres tenim unes fron­te­res molt clares entre la fan­ta­sia i el que es pot fer. Quan era estu­di­ant i no acon­se­guia dor­mir, feia un exer­cici intel·lec­tual i ima­gi­nava, per exem­ple, com podia matar la família reial sense que ningú m'enxampés. Si ales­ho­res ho hagués expli­cat, més d'un s'hau­ria inqui­e­tat; ara que sóc escrip­tor de novel·la negra ho puc dir i que­dar-me tan tran­quil!

‘El lle­o­pard' és una pugna entre l'assassí i l'inves­ti­ga­dor, i entre els dos no hi ha gaire diferència...

Hi estic d'acord. Amb el temps, el Harry cada vegada s'assem­bla més a la gent a la qual per­se­gueix. En com­pa­ració amb els seus col·legues poli­cies, ell s'hi sent pro­per. Hi ha un cri­minòleg noruec de renom que defensa que el crim no exis­teix. El que es per­cep com a crim depèn de l'entorn social i cul­tu­ral, perquè el crim con­sis­teix a tren­car regles i aques­tes depe­nen de la soci­e­tat. En segons qui­nes, el crim és avan­tatjós, com ara en una soci­e­tat que ha de llui­tar per sobre­viure. Per tant, aques­tes regles deci­dei­xen, i l'acte cri­mi­nal com a tal no exis­teix. El Harry ha nas­cut en una soci­e­tat en què ell no és cap cri­mi­nal, però en una altra pro­ba­ble­ment ho seria.

Sigui com sigui, és un per­so­natge amb molts clarobs­curs, dro­go­ad­dicte, alcohòlic, però vostè sem­pre el salva com a per­sona.

Per una banda, sovint pen­sem que la vida dels dro­go­ad­dic­tes o els alcohòlics es limita a la droga o l'alco­hol, però de fet hi ha força dro­go­ad­dic­tes cone­guts que fan coses i el Harry és un d'aquests. Beu i es droga, però quan està sobri és una per­sona dis­ci­pli­nada que fa bé la seva feina. D'altra banda, és un home de con­tra­dic­ci­ons i para­do­xes.

En la novel·la apunta que el seu avi també era alcohòlic. És genètic, doncs?

Sí, efec­ti­va­ment és un tema que ve de família, i quan li pre­gun­ten per què beu sem­pre res­pon: ‘Perquè tinc set'.

Un amic em va adver­tir que anés amb compte amb en Hole perquè les ena­mora totes. L'ha vol­gut fer espe­ci­al­ment seduc­tor?

(Riu) No era ni de bon tros la meva intenció, però el que passa és que quan has estat escri­vint durant tants anys sobre un mateix per­so­natge prin­ci­pal vas posant cada vegada més coses de tu. No és el meu alter ego, però sí que ens assem­blem en algu­nes coses. El més curiós és que si dónes el pro­ta­go­nisme a un per­so­natge, els lec­tors estan dis­po­sats a endin­sar-se amb ell al cos­tat fosc. En molts lli­bres el con­fronto a dile­mes morals per fer vibrar la novel·la, i el lec­tor està intri­gat per saber si aca­barà obrant bé o no.

En aquesta, el lec­tor està pen­dent de si serà lle­ial a la seva uni­tat de poli­cia o no.

Això és una de les seves qua­li­tats, la fide­li­tat, i és una para­doxa perquè és un out­si­der que no creu en el sis­tema legal.

Recorda el també alcohòlic i seduc­tor ins­pec­tor McNolty, de la sèrie ‘The Wire', per a qui el fi jus­ti­fica els mit­jans, tot i que això és perillós.

Tenen coses en comú, sí, de fet els dos són per­so­nat­ges ben anco­rats en la tra­dició de la novel·la negra: el soli­tari que ha de pren­dre deci­si­ons per ell mateix perquè gau­deix d'aquesta inde­pendència del mar­gi­nal que li per­met pren­dre les seves pròpies deci­si­ons; si no fos el cas, seria com les per­so­nes dels camps de con­cen­tració, que eren com robots morals, parts del sis­tema, sense capa­ci­tat de decisió pròpia.

El seu objec­tiu és que el lec­tor refle­xi­oni sobre tots aquests dile­mes?

No sé si tinc un objec­tiu, però és cert que en les meves novel·les forço el lec­tor a adop­tar dife­rents punts de vista, el del Harry, el de la soci­e­tat i fins i tot el de l'assassí. Cal enten­dre que res no és ni blanc ni negre. Si puc acon­se­guir que el lec­tor empa­titzi amb les opci­ons de l'assassí, del Harry i de la soci­e­tat, per a mi això és un èxit.

Intenta fer com­pren­si­ble el mòbil de l'assassí, expli­car el seu entorn fami­liar i social, però, amb tot, dema­nar empa­tit­zar amb ell...

Quan dic el punt de vista del cri­mi­nal no estic par­lant de l'assassí en sèrie, que és com el mons­tre, el símbol o la metàfora que reflec­teix la por, el valor i les limi­ta­ci­ons de la resta de per­so­nat­ges, sinó dels altres per­so­nat­ges de la història que també podríem defi­nir com a cri­mi­nals.

Per què creu que la novel·la negra té tant d'èxit en l'actu­a­li­tat?

Per la seva capa­ci­tat d'enfron­tar-se al mal, que sem­pre ens ha fas­ci­nat, tot i que cal defi­nir què és exac­ta­ment. Per algu­nes per­so­nes el mal és tren­car les regles de la soci­e­tat mit­jançant acci­ons il·legals, i després tenim el cas extrem de la per­sona que farà acci­ons mal­va­des, des­truc­ti­ves, sense cap mena de motiu raci­o­nal, i que seria l'assassí en sèrie. Què és el mal?, els meus lli­bres par­len de molts tipus de mal, perquè pot­ser per ali­men­tar o pro­te­gir la teva família has de matar algú i ales­ho­res estàs davant uns crims que el lec­tor pot enten­dre, empa­tit­zar, però després tens el mons­tre amb qui no et pots rela­ci­o­nar ni impli­car, el per­so­natge sàdic, assassí, que em sem­bla fas­ci­nant perquè és com un no ter­reny, el mons­tre aliè res­pecte al qual tens curi­o­si­tat perquè et dema­nes què té al cap.

L'escrip­tura, per a vostè, doncs, és una via per inda­gar aquest ter­reny?

Segu­ra­ment el motiu és des­criure alguna cosa que sento com a veri­tat. La ficció no pot donar res­pos­tes però sí plan­te­jar pre­gun­tes interes­sants i gosar sug­ge­rir vin­cles i cau­ses que no són pro­ves però que tan­ma­teix poden cen­trar-se en temes interes­sants. I després la soci­e­tat és la que deci­deix si vol uti­lit­zar, refle­xi­o­nar, sobre les idees que es posen sobre la taula, però en molts aspec­tes els escrip­tors som els éssers més inútils de la soci­e­tat perquè només som empre­nya­dors, fem pre­gun­tes sense donar cap mena de res­posta.

Fa poc va venir un escrip­tor també noruec, Karl Ove Knaus­gard, que escriu una sèrie sobre la seva vida. S'ha plan­te­jat mai escriure en pri­mera per­sona una obra sub­jec­tiva?

La veri­tat és que no. He escrit relats curts, novel·les per a nanos, per al tea­tre, i un moment donat vaig pren­dre notes per escriure una mena de novel·la de crei­xe­ment per­so­nal o de for­mació basada en gran part en la meva pròpia experiència, però el pro­jecte està en un calaix.

Se sent atra­pat en la sèrie del Hole?

En abso­lut. Mai no he escrit una novel·la perquè fos una obli­gació, això seria renun­ciar a la part més impor­tant per a mi de ser escrip­tor que és la lli­ber­tat. Si deixés que això governés la meva escrip­tura, tor­na­ria a la meva vida d'abans. Estava con­vençut que gua­nya­ria més diners fent de broker que d'escrip­tor, i tot i així ho vaig dei­xar.

Com està el pro­jecte d'adap­tació d'‘El ninot de neu' que pro­duirà Scor­sese?

La diri­girà Tho­mas Alfred­son i hi estan tre­ba­llant; jo em con­cen­tro en les meves novel·les i no ho segueixo gaire de prop, és el món de Hollywood; si passa, per­fecte i si no, res. Hi ha altres pro­jec­tes cine­ma­togràfics, però no tinc temps per dedi­car-m'hi gaire.

‘El ratpenat', a l'abril
Just abans de Sant Jordi arribarà a les llibreries el primer títol de la sèrie Harry Hole, L'home ratpenat, una obra del 1997 que va ser guardonada amb el premi Riverton a la millor novel·la negra noruega i el premi Grassnøkkelen a la millor novel·la negra dels països nòrdics. Després d'El lleopard, que és del 2009, Hole segueix fent la viu-viu en tres títols més, El fantasma, que està en procés de traducció al català i al castellà,El policia i El fill, que ha sortit a Noruega aquest any. Autor prolífic, com es veu, però també polifacètic (escriu literatura infantil i juvenil), Jo Nesbø té una altra passió en la vida: la música. Amb el seu grup Di Derre (tot un fenomen a Noruega) ja ha publicat cinc àlbums.
El lleopard
Jo Nesbø
Traducció: Laia Font Editorial: Proa Barcelona, 2014 Pàgines: 712 Preu: 21,90 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia