Com es mou l'esperit festiu

Un amic meu diria que en l'espe­rit de la festa coin­ci­deix el del vi, però jo aquí em refe­riré a una altra mena d'espe­rits. La festa pivota, entre d'altres, sobre dos pun­tals: la riva­li­tat i l'osten­tació. No hi ha pos­si­bi­li­tat de festa sota una una­ni­mi­tat total, cal que al cos­tat de l'expli­cació orto­doxa i immu­ta­ble del relat que es faci de qual­se­vol cele­bració exis­teixi el con­tra­re­lat o, si més no, el relat alter­na­tiu; con­tra­re­lat que amb tota segu­re­tat coha­bi­tarà amb la visió orto­doxa. Aquesta ortodòxia basarà la seva vera­ci­tat sen­zi­lla­ment en el fet que és la versió con­so­li­dada per la tra­dició i el temps. Aquest estat de dua­li­tat entre el relat orto­dox i el seu con­trari, o sim­ple­ment rival, con­flicte tem­pe­rat per la litúrgia de la fes­ti­vi­tat, por­tarà la població que el cele­bra a decan­tar-se per una versió o l'altra. I ja tenim una part prin­ci­pal de la dinàmica fes­tiva enge­gada: la riva­li­tat dins d'un mateix relat, el bàndol dels que defen­sen la versió A (els verds) i el bàndol dels que defen­sen la versió B (els blancs).

Sobre l'osten­tació, tot relat fes­tiu neces­si­tat mos­trar-se en públic, neces­sita accep­tació, si més no d'una part de la comu­ni­tat. Aquesta neces­si­tat de mos­trar-se exi­geix posar-lo en escena, donar-li una forma externa i més o menys com­pren­si­ble, dra­ma­tit­zar-lo. Neces­sita mos­trar-se de forma física i de forma intel·lec­tual. I aquí entra en joc l'osten­tació. Els deten­tors del relat orto­dox aquí tenen avan­tatge ja que se suposa que al par­tir de la tra­dició ells són els pri­mers que van ende­gar la dra­ma­tit­zació, els pri­mers que van metre en scène el relat fes­tiu, que tant pot ser la mort i resur­recció del Crist (o qual­se­vol dels pas­sat­ges d'aquest mis­teri), com la com­me­mo­ració d'una batallà, més o menys mítica, que donà forma a la població actual.

Aquí els orto­do­xos tin­dran la part impor­tant de la posada en escena, i com que gene­ral­ment repre­sen­ta­ran el sec­tor més orto­dox de la comu­ni­tat (el diri­gent), l'osten­tació en l'aspecte físic i en l'intel·lec­tual (vull dir en apor­tació econòmica per a atrezzo i en apor­tació literària per jus­ti­fi­car-la); diríem –fent una sem­blança amb un joc de car­tes– que trau­ran la pri­mera mà, sobre la qual es girarà la par­tida. Sobre aquesta pri­mera mà, els par­ti­da­ris del con­tra­re­lat (o si més no de les vari­ants del relat), sense tren­car la bara­lla (que ales­ho­res s'aca­ba­ria el joc, i la festa) també par­ti­ci­pa­ran tan osten­to­sa­ment com puguin mos­trar-se. En aquest cas l'osten­tació ben segur que no es basarà tant en l'apor­tació sumptuària (ja que ente­nem que no són els sec­tors econòmica­ment relle­vants) com en for­mes d'enginy i labo­ri­o­si­tat; però osten­tació, en defi­ni­tiva, que alhora espe­ro­narà la riva­li­tat.