“El món clàssic té repercussió en el present”

És cert. Jo devia tenia onze o dotze anys, i Rodo­reda havia gua­nyat feia poc el premi Cre­xells per aquesta novel·la, que podia sem­blar una mica pujada de to per a una nena de la meva edat. No crec que la meva família em pro­hibís taxa­ti­va­ment de lle­gir-la, però m'ima­gino que vaig pre­fe­rir no dir-los-en res. La bibli­o­teca de casa no era pas gaire nom­brosa, però estava al dia, com demos­tra el fet que hi hagués l'Aloma, que aca­ba­ven de publi­car.

En aque­lla època, era obli­gat tenir el Patu­fet. De l'escola, recordo uns quants lli­bres que encara avui em fan pro­fit. Un que m'agra­dava molt i que vaig per­dre en algun tras­llat era El meu epis­to­lari, una obra de con­tin­gut molt variat, amb con­sells sobre com escriure un conte o com orga­nit­zar una bibli­o­teca. Em sabia greu no tenir-lo i un dia en vaig tro­bar un exem­plar a les para­des de lli­bres de segona mà que hi ha els diu­men­ges a la plaça Cata­lu­nya. També con­servo La mar, la plana i la mun­ta­nya, d'Artur Mar­to­rell, que he uti­lit­zat recent­ment per pre­pa­rar algun arti­cle. És una selecció de lec­tu­res que et feien conèixer autors com ara Ruyra, Mara­gall, Car­ner, fins i tot Pla.

És veri­tat. No diré que hagin estat un com­ple­ment de la meva for­mació, sinó que han anat amb mi, amb la manera com sóc. No m'interessa el món clàssic per si sol, sinó també per la reper­cussió que ha tin­gut en els lli­bres poste­ri­ors, i fins i tot en la nos­tra acti­tud davant el món.

És ben bé així. El meu pri­mer tre­ball publi­cat, el 1963, ja esta­blia aquesta mena de rela­ci­ons. No era, però, sobre Girona, sinó sobre Tar­ra­gona, on vaig estar des­ti­nada tres cur­sos. Em van encar­re­gar de redac­tar la pre­sen­tació d'un congrés sobre la indústria del cuiro a la ciu­tat perquè el pre­si­dent del congrés era un cosí meu que és químic, germà de la peda­goga Rosa Gra­tacòs, que vàreu entre­vis­tar no fa gaire també al vos­tre diari. Em va sor­tir un arti­cle ben estrany, perquè com pots ima­gi­nar-te jo no tenia cap conei­xe­ment espe­ci­a­lit­zat sobre el cuiro. Vaig aca­bar escri­vint sobre els ves­ti­gis que n'havia tro­bat als museus, a través de l'escul­tura o la indu­mentària.

Havia encar­re­gat als meus alum­nes que bus­ques­sin ins­crip­ci­ons lla­ti­nes a monu­ments i llocs públics. A Girona, els vaig sug­ge­rir que trans­cri­gues­sin aquells ver­sos de l'ofi­cina de La Caixa del car­rer Santa Clara que hi havia fet gra­var Rafael Masó i que encara no sabíem que eren d'una sàtira d'Horaci Va ser al cap d'un temps, relle­gint algun text del poeta, que vaig iden­ti­fi­car el text i en vaig publi­car un arti­cle. Costa de veure, perquè és dalt la cor­nisa, i amb el temps es farà malbé, però desit­ja­ria que es con­servés i pot­ser que s'il·luminés millor, com un tes­ti­moni de la presència d'Horaci a la nos­tra ciu­tat.

Vaig començar estu­di­ant magis­teri, però ja m'interes­sava molt el món clàssic, i la prin­ci­pal raó que puc adduir és la influència tan posi­tiva dels meus mes­tres, Joa­quim Flo­rit i mossèn Fuen­tes.

Bé, pot­ser passió no és ben bé la paraula que faria ser­vir...

Sí, va néixer prin­ci­pal­ment d'un interès per la llen­gua, i d'aquí a altres aspec­tes del món clàssic. Pri­mer de tot em va cap­ti­var la pre­cisió, l'estruc­tura tan mar­cada que té el llatí, i a par­tir d'aquest conei­xe­ment vaig pren­dre consciència de la importància dels tex­tos i del seu con­tin­gut, que cada vegada més sen­tia que m'acos­ta­ven al món pre­sent. Molts sabers d'avui, molts con­cep­tes d'àmplia cir­cu­lació, pro­ve­nen dels romans. La lite­ra­tura lla­tina és molt impor­tant en la nos­tra cul­tura.

Ah, és veri­tat, hi ha nous i bons tra­duc­tors, encara que jo con­ti­nuo fent ser­vir les edi­ci­ons de la Fun­dació Ber­nat Metge que havia impul­sat ja Cambó. Totes aques­tes noves ini­ci­a­ti­ves s'hau­rien de recol­zar i donar-los el màxim de faci­li­tats.

El poble romà era molt bata­lla­dor, un poble que en rela­ti­va­ment poc temps va crear un imperi i va esten­dre-hi la seva llen­gua. Si un hi rumia bé, és extra­or­di­nari que en tan poc temps cir­cu­les­sin tan­tes obres escri­tes en llatí. Horaci ja for­mava part dels pro­gra­mes d'ense­nya­ment del seu temps. Hi havia guer­rers, és clar, gent que no por­ta­ven pas una vida gaire exem­plar, però els que han per­du­rat són els altres, no?

Oi tant! Va ser alumne meu a l'ins­ti­tut i havíem man­tin­gut el con­tacte. Més d'un cop m'havia vin­gut a veure i m'havia escrit per con­sul­tar-me alguna qüestió rela­tiva als orígens de Quart, perquè estava tre­ba­llant en un text sobre la seva família. Recordo que, a banda dels estoics, tenia interès en deter­mi­nats con­cep­tes de Ciceró. En la seva manera de cap­te­nir-se, exem­pli­fi­cava unes Geòrgi­ques vivents. Por­tava Vir­gili a la pràctica. Era del mateix curs que Fina Birulés: eren bons alum­nes, tant l'un com l'altra. Encara con­servo l'àlbum que van com­pa­gi­nar el 1972, quan feien sisè de bat­xi­lle­rat, amb foto­gra­fies de tots ells i dels mes­tres. Jo surto aquí, al cos­tat de mossèn Fuen­tes. La idea va ser de la pro­fes­sora de lite­ra­tura, l'Elena Man­za­na­res, que ales­ho­res era de les més joves. Cada alumne va trans­criure al cos­tat de la seva foto­gra­fia la citació d'un autor que con­si­de­rava de capçalera. Pai­rolí va esco­llir un poema de José Hernández, i Fina Birulés, una frase de Sòcra­tes. Té gràcia perquè a través dels autors que cita­ven es pot enten­dre l'època.

Sí, era obli­gat. Els nois cur­sa­ven el FEN i les noies, les clas­ses que en deien “del hogar”, perquè apren­gues­sin a cui­nar i a cosir botons, aquesta mena de coses.

Sí, vaig intro­duir-me en la tra­ducció seri­osa de tex­tos lla­tins a través de la col·lecció Ber­nat Metge, que em va encar­re­gar l'edició d'uns dis­cur­sos de Ciceró. És un tre­ball que reque­reix comen­ta­ris molt pre­ci­sos i un to ele­vat, per arri­bar a l'arrel de cada expressió. Has de saber reconèixer molt bé la importància de tot el que es diu en el text. En vaig tra­duir dos volums, però quan la fun­dació Ber­nat Metge em va dema­nar de con­ti­nuar, i Ciceró té dinou volums de dis­cur­sos, vaig excu­sar-me perquè n'estava una mica can­sada, d'aquell to, i a canvi els vaig pro­po­sar de tra­duir Rutili Namacià, un poeta poc cone­gut i molt interes­sant. Pro­ba­ble­ment és l'últim poeta pagà, abans que apa­re­guin els escrip­tors cris­ti­ans, que supo­sa­rien un canvi enorme en el pen­sa­ment gene­ral, encara que es pot dir que l'estoïcisme, per exem­ple, en bona part té una ins­pi­ració cris­ti­ana.

Suposo que coin­ci­diré amb la gran majo­ria si asse­nyalo la poe­sia de Vir­gili i Horaci. Com a pro­sista, és gai­rebé obli­gat esmen­tar Titus Livi. N'hi podria afe­gir d'altres, però m'has dema­nat pels que pre­fe­reixo.

Sí, em fa molta gràcia, això. L'actual alcalde, Car­les Puig­de­mont, i la Maria Mercè Roca, alguna vegada m'ho han comen­tat, que han estat “alum­nes” meus sense jo saber-ho, perquè van fer ser­vir aquell manual. El vam ela­bo­rar amb la M. Teresa Codina el 1976 arran del canvi del pla d'estu­dis, quan es va intro­duir el BUP. El vam haver d'escriure pri­mer en cas­tellà, però el 1980 Maria Àngels Anglada va tenir un paper deter­mi­nant per acon­se­guir tra­duir-lo al català.

Calla, calla, no saps les bro­mes que m'han arri­bat a fer, per aquest comen­tari. És molt trem­pada, la Míriam.

Tre­ba­llo pot­ser més des que estic jubi­lada que no pas quan feria clas­ses. Segu­ra­ment és perquè ara tinc més temps, més conei­xe­ments, més experiència. D'aquests arti­cles que escric, de broma, en dic els meus “entre­te­ni­ments”.

És ben curiós que em diguis això. Aquest rellotge està parat des que va morir el meu pare. Ell era l'únic que sabia donar-li corda. Es va morir al mig­dia i ja mai més ningú no l'ha tocat.

Sí, és l'hora que va morir.