Els signes del codi amorós

Poe­mes escrits amb l'abso­luta con­vicció que la paraula poètica és l'extrema llum que dibuixa els con­torns de la matèria fosca i la que cons­tru­eix la nos­tra iden­ti­tat per­so­nal. Joan Duran (Sit­ges, 1978) ha publi­cat el revers indis­pen­sa­ble del seu poe­mari ante­rior, Extrema llum (Pagès Edi­tors, 2014). Amb Matèria fosca Duran aplega les seves moti­va­ci­ons líriques més pro­fun­des i ofe­reix als lec­tors un com­pendi artístic i vital que recorre, per una banda, la moder­ni­tat pictòrica euro­pea i, per una altra, la inten­si­tat lírica en estat pur. No deba­des la pri­mera part (Fosc amor) són quinze poe­mes que recreen el motiu estètic de qua­dres de pin­tors euro­peus, nord-ame­ri­cans i cata­lans: de Hop­per a Rusiñol, pas­sant per Tou­louse-Lau­trec i d'altres. Al llarg del poe­mari hi res­so­nen tres dels poe­tes més inten­sos que hi ha hagut als Països Cata­lans: Miquel Àngel Riera, Joan Vinyoli i Ros­selló-Pòrcel.

Matèria fosca va merèixer el 29è premi Ber­nat Vidal i Tomàs, de San­tanyí. S'endinsa al ter­reny on la paraula és cre­a­dora de rea­li­tats i on els ver­sos donen cos a la matèria, gràvida i volàtil en la seva doble con­dició essen­cial. El lli­bre està divi­dit en tres parts i amb un pròleg i un epíleg en forma de vers que con­tex­tu­a­lit­zen la seva recerca exis­ten­cial. Dir la paraula i fer que siguin pos­si­bles la vida i el cant. Tra­ves­sar l'horitzó que ens separa de l'altre i exis­tir-nos en la paraula donada a l'amant. L'acció d'apel·lar al tu que ens va con­for­mant ínti­ma­ment és la clau de volta de la nos­tra existència. Així ens ho avança el poeta en incloure la citació d'un poema de Miquel Àngel Riera que remet a l'acció de tue­jar. L'alte­ri­tat defi­neix els sig­nes del codi que els dos amants com­par­ti­ran. El jo líric malda per cons­truir-se la casa de l'existència, el lloc on habi­tar amb el temps i cadas­cuna de “les coses efímeres” que parem i des­pa­rem a “la plaça estesa de la ciu­tat”. El poeta cons­tru­eix la casa on serà pos­si­ble l'existència amb l'altre. Així ho podem com­pro­var al començament d'Epíleg, el poema final del lli­bre; hi esta­bleix la trans­po­sició del jo líric en el jo d'una ciu­tat que ens camina per dins: “He donat el meu nom / al gest dels homes que recu­llen / les coses efímeres del seu matí / a la plaça estesa de la ciu­tat. // Hi són les saba­tes, la roba / que em des­pu­lla i que ara se m'endú / com allò que vam callar. Que em buida. / I quedo nu –esque­let desor­de­nat / de dies amb tu– en un pai­satge / de barri després del dia de mer­cat”.

A la segona part (Caba­rets buits) el poeta con­ver­teix la ciu­tat en la pàtria del cos. L'ambi­valència del llen­guatge urbà i del llen­guatge cosi­fi­cat es van entre­llaçant tot­hora. Les esce­nes amo­ro­ses són des­cri­tes amb el cos i des del cos; sovint és una ciu­tat, una pàtria, una casa. És lla­vors quan l'amor és el para­digma abso­lut del fet de viure: “i moro / damunt del teu cos mol­tes vega­des, / amb el botí extin­git d'algun demà / dins la bossa robada de les parau­les”. I arri­bem final­ment a Youkali: el plaer i el lloc del secret com­par­tit que omple els caba­rets buits.