Reportatge

memòries

lluís llort. ferran sendra

‘The father of invention'

El 4 de desembre farà 21 anys de la mort del músic Frank Zappa i en fa 25 de la publicació de les seves memòries, que ara Malpaso ha traduït al castellà

Li agradaven quatre coses: el pebre, el tabac, el cafè i...el fagot
Li agradaven quatre coses: el pebre, el tabac, el cafè i...el fagot
Es considerava
un guitarrista poc destacable i un mal cantant
Es considerava
un guitarrista poc destacable i un mal cantant

Segons el DIEC2, geni és: “Apti­tud supe­rior de què està dotat un espe­rit cre­a­dor, poder altíssim d'invenció i orga­nit­zació. Un músic de geni. El geni de Beet­ho­ven”. Allà on hi diu Beet­ho­ven (que també) posem-hi Frank Zappa. Quan es com­plei­xen 21 anys de la seva mort en no superar un càncer de pròstata, l'edi­to­rial Mal­paso tra­du­eix per pri­mer cop a l'espa­nyol l'auto­bi­o­gra­fia La ver­da­dera his­to­ria de Frank Zappa. Memo­rias, nar­rada per Frank Zappa i redac­tada per Peter Occ­hi­o­grosso. L'ori­gi­nal és del 1989, han pas­sat 25 anys i es nota, perquè la forta càrrega política i estètica, en cas que el músic encara fos viu, serien molt pro­ba­ble­ment igual d'inten­ses, però per par­lar d'altres temes i con­flic­tes. És a dir, cri­ti­ca­ria molts com­por­ta­ments soci­als encara vigents, però tin­dria altres coses a dir sobre la música, sobre l'art, sobre la política.

L'edició de Mal­paso està molt ela­bo­rada, un esforç que en l'any de vida que té l'edi­to­rial està man­te­nint en tots els títols publi­cats. És tris­ta­ment inu­sual lle­gir un lli­bre sense erra­des, i la tra­ducció de Manuel de la Fuente i Vicente Forés és impe­ca­ble. Només dues quei­xes: el paper demana una mica més de gra­matge per no trans­pa­ren­tar tex­tos i il·lus­tra­ci­ons (hi ha poques fotos i força dibui­xos de A. West) i el text està car­re­gat de cur­si­ves i negre­tes, fet del qual s'excusa la mateixa edi­to­rial, que ha pre­fe­rit res­pec­tar l'ori­gi­nal; han fet ben fet, així que aquesta mínima queixa, va per Zappa.

El pri­mer que fa el músic és des­men­tir una de les mol­tes lle­gen­des urba­nes que cir­cu­len sobre ell: mai no va defe­car en un esce­nari durant un con­cert i, encara menys, s'ho va men­jar. El que sí que és cert és que el 1971 un espec­ta­dor el va agre­dir durant una actu­ació a Lon­dres i va caure de l'esce­nari, incons­ci­ent, patint lesi­ons que el van tenir un any en cadira de rodes i li van tor­nar la veu més greu.

De Zappa n'hi pot haver molts, però en subrat­lla­ria qua­tre: el músic de rock inno­va­dor, el músic de rock paròdic i crític, el com­po­si­tor de música con­tem­porània i l'intel·lec­tual que lluita pels seus ide­als, espe­ci­al­ment con­tra l'abun­dant estu­pi­desa humana.

En aquesta bio­gra­fia assis­tim a un recor­re­gut que va des de la seva infan­tesa fins quan clou el lli­bre (ales­ho­res tenia 49 anys), pas­sant pels ini­cis com a músic, pin­ze­lla­des de la seva família i, aquí, el que no és habi­tual: una visió sobre la música (amb apar­tats molt tècnics), sobre la política, sobre la cul­tura i sobre la soci­e­tat que no espe­res en la bio­gra­fia d'un músic. Perquè és molt més que això.

També hi ha algu­nes anècdo­tes per­so­nals, però poques. Té més d'assaig intel·lec­tual, insis­teixo, que de relat d'aven­tu­res d'una enve­jada estre­lla del rock. Notem que és ell perquè lle­gim què pensa dels grans temes, no perquè ens expli­qui com és. I quan parla d'ell mateix ho fa amb una sin­ce­ri­tat molt digna. Frank Zappa es con­si­de­rava un com­po­si­tor (“la música la fa el com­po­si­tor, no l'intèrpret”), de la mateixa manera que tenia clar que no era un gran gui­tar­rista i que era un mal can­tant. De fet, es con­si­dera dada­ista. Se sen­tia estrany en el món fins que va des­co­brir que no estava sol: era dada­ista!

Fem un breu resum del més bàsic. Va néixer a Bal­ti­more (EUA) el 21 de desem­bre del 1940 i va morir a Los Ange­les el 4 de desem­bre del 1993. Fill d'una família humil, tot i que el pare era químic i matemàtic i tre­ba­llava pel Govern. Frank era el gran de qua­tre ger­mans i va tenir una infan­tesa com­pli­cada per l'asma, les oti­tis i la sinu­si­tis.

Va començar de bate­ria en un grup quan encara es pot dir que no exis­tia el rock and roll, però sí el rhythm and blues, el jazz, el doo wop, que eren les seves influències de base, fins que va afe­gir les dels com­po­si­tors Igor Stra­vinsky, Anton Webern i Edgard Varèse. Un bon còctel, com va demos­trar.

Va crear la banda The Mot­hers of Inven­tion amb la qual, després de mol­tes vicis­si­tuds per obrir camí en el mer­cat musi­cal, va publi­car Freak Out!, el 1966. Abans de morir en va publi­car més de sei­xanta dis­cos, una xifra que avui passa de llarg de vui­tanta perquè la seva vídua ha anat tra­ient enre­gis­tra­ments de tota mena, no sem­pre reco­ma­na­bles.

Ja que surt la vídua, fem una breu parada fami­liar. Frank Zappa i Ade­laide Gail Slo­at­man (1945) es van conèixer el 1966, ell tocava i ella era cam­brera al Whisky a Go Go de Los Ange­les. Es van casar el setem­bre del 1967, quan ella estava emba­ras­sada de Moon Unit (1967). Després van arri­bar Dwe­e­zil (1969), Ahmet Emmukha (1974) i Diva Muf­fin (1979). “La gent fa nume­rets pels supo­sats noms estranys dels meus fills, però tant li fa els noms, és el cognom el que els donarà pro­ble­mes.” Va ser un home de família (a la seva manera) que, en canvi, no va tenir gai­res amics. “Per a mi, un dia nor­mal a casa és estar tota l'estona tre­ba­llant sol i sense par­lar amb ningú, així que pujar a un esce­nari em suposa un canvi de rutina. M'encan­ta­ria sor­tir sent jo mateix, però el meu jo, quan sóc jo mateix, és mor­tal­ment avor­rit per exhi­bir-ho en un esce­nari. Ni sé si em ve de gust fer la gimnàstica habi­tual del rock and roll.”

Coses que li agra­da­ven: pebre, tabac i cafè. I com a ins­tru­ment... el fagot.

Coses que no... uf, hi posa­rem les prin­ci­pals: les dro­gues, el con­su­misme, la cen­sura, la política adot­ze­nada dels repu­bli­cans (manava Rea­gan), el 90% de la indústria musi­cal (ridi­cu­lit­zava la música psi­codèlica, la disco, l'opera rock...), les reli­gi­ons (en espe­cial la catòlica), les lle­tres de les cançons d'amor, l'adoc­tri­na­ment social que comença a l'escola, la cer­vesa, la CNN, els britànics, els sin­di­cats, els nord-ame­ri­cans, els hip­pies, els anun­cis...

En aques­tes memòries, a més de les parts més tècni­ques sobre la indústria musi­cal, els pro­ble­mes per inter­pre­tar amb orques­tres (fa una magnífica anàlisi antro­pològica dels músics d'orques­tra i també dels de rock), el Syn­cla­vier (una màquina polèmica que per­met inter­pre­tar tota mena de música) i les seves dis­pu­tes amb la cen­sura (el 1985 va decla­rar al Senat dels Estat Units per defen­sar la lli­ber­tat d'expressió, com pre­te­nien cen­su­rar les lle­tres dels dis­cos “seria com trac­tar la caspa deca­pi­tant”) i les seves opi­ni­ons sobre tota mena de temes, Zappa mos­tra el seu esmo­lat sen­tit de l'humor i explica anècdo­tes diver­ti­des pro­ta­go­nit­za­des per John Wayne, Jimi Hen­drix, Simon & Gar­funkel, Mick Jag­ger, Eric Clap­ton, Duke Elling­ton, Steve Vai, Lenny Bruce...

Però no explica, per exem­ple, d'on va sor­tir el seu pecu­liar bigoti. No és estrany, era un home tan­cat en ell mateix i dis­cret, com ho demos­tra que va ser enter­rat al petit cemen­tiri Westwood Village de Los Ange­les, entre dese­nes de famo­sos, sí, però a la seva làpida no hi posa el seu nom... Volia evi­tar els estúpids pele­gri­nat­ges de fans plo­ra­ners.


Segons el DIEC2, geni és: “Apti­tud supe­rior de què està dotat un espe­rit cre­a­dor, poder altíssim d'invenció i orga­nit­zació. Un músic de geni. El geni de Beet­ho­ven”. Allà on hi diu Beet­ho­ven (que també) posem-hi Frank Zappa. Quan es com­plei­xen 21 anys de la seva mort en no superar un càncer de pròstata, l'edi­to­rial Mal­paso tra­du­eix per pri­mer cop a l'espa­nyol l'auto­bi­o­gra­fia La ver­da­dera his­to­ria de Frank Zappa. Memo­rias, nar­rada per Frank Zappa i redac­tada per Peter Occ­hi­o­grosso. L'ori­gi­nal és del 1989, han pas­sat 25 anys i es nota, perquè la forta càrrega política i estètica, en cas que el músic encara fos viu, serien molt pro­ba­ble­ment igual d'inten­ses, però per par­lar d'altres temes i con­flic­tes. És a dir, cri­ti­ca­ria molts com­por­ta­ments soci­als encara vigents, però tin­dria altres coses a dir sobre la música, sobre l'art, sobre la política.

L'edició de Mal­paso està molt ela­bo­rada, un esforç que en l'any de vida que té l'edi­to­rial està man­te­nint en tots els títols publi­cats. És tris­ta­ment inu­sual lle­gir un lli­bre sense erra­des, i la tra­ducció de Manuel de la Fuente i Vicente Forés és impe­ca­ble. Només dues quei­xes: el paper demana una mica més de gra­matge per no trans­pa­ren­tar tex­tos i il·lus­tra­ci­ons (hi ha poques fotos i força dibui­xos de A. West) i el text està car­re­gat de cur­si­ves i negre­tes, fet del qual s'excusa la mateixa edi­to­rial, que ha pre­fe­rit res­pec­tar l'ori­gi­nal; han fet ben fet, així que aquesta mínima queixa, va per Zappa.

El pri­mer que fa el músic és des­men­tir una de les mol­tes lle­gen­des urba­nes que cir­cu­len sobre ell: mai no va defe­car en un esce­nari durant un con­cert i, encara menys, s'ho va men­jar. El que sí que és cert és que el 1971 un espec­ta­dor el va agre­dir durant una actu­ació a Lon­dres i va caure de l'esce­nari, incons­ci­ent, patint lesi­ons que el van tenir un any en cadira de rodes i li van tor­nar la veu més greu.

De Zappa n'hi pot haver molts, però en subrat­lla­ria qua­tre: el músic de rock inno­va­dor, el músic de rock paròdic i crític, el com­po­si­tor de música con­tem­porània i l'intel·lec­tual que lluita pels seus ide­als, espe­ci­al­ment con­tra l'abun­dant estu­pi­desa humana.

En aquesta bio­gra­fia assis­tim a un recor­re­gut que va des de la seva infan­tesa fins quan clou el lli­bre (ales­ho­res tenia 49 anys), pas­sant pels ini­cis com a músic, pin­ze­lla­des de la seva família i, aquí, el que no és habi­tual: una visió sobre la música (amb apar­tats molt tècnics), sobre la política, sobre la cul­tura i sobre la soci­e­tat que no espe­res en la bio­gra­fia d'un músic. Perquè és molt més que això.

També hi ha algu­nes anècdo­tes per­so­nals, però poques. Té més d'assaig intel·lec­tual, insis­teixo, que de relat d'aven­tu­res d'una enve­jada estre­lla del rock. Notem que és ell perquè lle­gim què pensa dels grans temes, no perquè ens expli­qui com és. I quan parla d'ell mateix ho fa amb una sin­ce­ri­tat molt digna. Frank Zappa es con­si­de­rava un com­po­si­tor (“la música la fa el com­po­si­tor, no l'intèrpret”), de la mateixa manera que tenia clar que no era un gran gui­tar­rista i que era un mal can­tant. De fet, es con­si­dera dada­ista. Se sen­tia estrany en el món fins que va des­co­brir que no estava sol: era dada­ista!

Fem un breu resum del més bàsic. Va néixer a Bal­ti­more (EUA) el 21 de desem­bre del 1940 i va morir a Los Ange­les el 4 de desem­bre del 1993. Fill d'una família humil, tot i que el pare era químic i matemàtic i tre­ba­llava pel Govern. Frank era el gran de qua­tre ger­mans i va tenir una infan­tesa com­pli­cada per l'asma, les oti­tis i la sinu­si­tis.

Va començar de bate­ria en un grup quan encara es pot dir que no exis­tia el rock and roll, però sí el rhythm and blues, el jazz, el doo wop, que eren les seves influències de base, fins que va afe­gir les dels com­po­si­tors Igor Stra­vinsky, Anton Webern i Edgard Varèse. Un bon còctel, com va demos­trar.

Va crear la banda The Mot­hers of Inven­tion amb la qual, després de mol­tes vicis­si­tuds per obrir camí en el mer­cat musi­cal, va publi­car Freak Out!, el 1966. Abans de morir en va publi­car més de sei­xanta dis­cos, una xifra que avui passa de llarg de vui­tanta perquè la seva vídua ha anat tra­ient enre­gis­tra­ments de tota mena, no sem­pre reco­ma­na­bles.

Ja que surt la vídua, fem una breu parada fami­liar. Frank Zappa i Ade­laide Gail Slo­at­man (1945) es van conèixer el 1966, ell tocava i ella era cam­brera al Whisky a Go Go de Los Ange­les. Es van casar el setem­bre del 1967, quan ella estava emba­ras­sada de Moon Unit (1967). Després van arri­bar Dwe­e­zil (1969), Ahmet Emmukha (1974) i Diva Muf­fin (1979). “La gent fa nume­rets pels supo­sats noms estranys dels meus fills, però tant li fa els noms, és el cognom el que els donarà pro­ble­mes.” Va ser un home de família (a la seva manera) que, en canvi, no va tenir gai­res amics. “Per a mi, un dia nor­mal a casa és estar tota l'estona tre­ba­llant sol i sense par­lar amb ningú, així que pujar a un esce­nari em suposa un canvi de rutina. M'encan­ta­ria sor­tir sent jo mateix, però el meu jo, quan sóc jo mateix, és mor­tal­ment avor­rit per exhi­bir-ho en un esce­nari. Ni sé si em ve de gust fer la gimnàstica habi­tual del rock and roll.”

Coses que li agra­da­ven: pebre, tabac i cafè. I com a ins­tru­ment... el fagot.

Coses que no... uf, hi posa­rem les prin­ci­pals: les dro­gues, el con­su­misme, la cen­sura, la política adot­ze­nada dels repu­bli­cans (manava Rea­gan), el 90% de la indústria musi­cal (ridi­cu­lit­zava la música psi­codèlica, la disco, l'opera rock...), les reli­gi­ons (en espe­cial la catòlica), les lle­tres de les cançons d'amor, l'adoc­tri­na­ment social que comença a l'escola, la cer­vesa, la CNN, els britànics, els sin­di­cats, els nord-ame­ri­cans, els hip­pies, els anun­cis...

En aques­tes memòries, a més de les parts més tècni­ques sobre la indústria musi­cal, els pro­ble­mes per inter­pre­tar amb orques­tres (fa una magnífica anàlisi antro­pològica dels músics d'orques­tra i també dels de rock), el Syn­cla­vier (una màquina polèmica que per­met inter­pre­tar tota mena de música) i les seves dis­pu­tes amb la cen­sura (el 1985 va decla­rar al Senat dels Estat Units per defen­sar la lli­ber­tat d'expressió, com pre­te­nien cen­su­rar les lle­tres dels dis­cos “seria com trac­tar la caspa deca­pi­tant”) i les seves opi­ni­ons sobre tota mena de temes, Zappa mos­tra el seu esmo­lat sen­tit de l'humor i explica anècdo­tes diver­ti­des pro­ta­go­nit­za­des per John Wayne, Jimi Hen­drix, Simon & Gar­funkel, Mick Jag­ger, Eric Clap­ton, Duke Elling­ton, Steve Vai, Lenny Bruce...

Però no explica, per exem­ple, d'on va sor­tir el seu pecu­liar bigoti. No és estrany, era un home tan­cat en ell mateix i dis­cret, com ho demos­tra que va ser enter­rat al petit cemen­tiri Westwood Village de Los Ange­les, entre dese­nes de famo­sos, sí, però a la seva làpida no hi posa el seu nom... Volia evi­tar els estúpids pele­gri­nat­ges de fans plo­ra­ners.

La verdadera historia de Frank Zappa. Memorias
Frank Zappa i Peter Occhiogrosso
Traducció: Manuel de la Fuente i Vicente Forés Editorial: Malpaso Barcelona, 2014 Pàgines: 352 Preu:22,50 euros Tots els llibres de Malpaso inclouen e-book en el preu
La verdadera historia de Frank Zappa. Memorias
Frank Zappa i Peter Occhiogrosso
Traducció: Manuel de la Fuente i Vicente Forés Editorial: Malpaso Barcelona, 2014 Pàgines: 352 Preu:22,50 euros Tots els llibres de Malpaso inclouen e-book en el preu
Tributs científics
Per alguna conjunció astral o terrenal, diversos científics han batejat els seus descobriments en honor a Frank Zappa, com l'Amaurotoma zappa (1967), un mol·lusc de Nevada ja extingit; Zappa confluentus (1985), un gènere de peixos gobbidae; Phialella zappai (1987), una medusa californiana; Pachygnatha zappa (1980), una aranya del Camerun que, a la zona del ventre, la femella té una gran semblança amb el famós bigoti del músic; Spygori zappania (1998), un fòssil; 3834 Zappafrank (1994), asteroide descobert el 1980, etcètera.
Tributs científics
Per alguna conjunció astral o terrenal, diversos científics han batejat els seus descobriments en honor a Frank Zappa, com l'Amaurotoma zappa (1967), un mol·lusc de Nevada ja extingit; Zappa confluentus (1985), un gènere de peixos gobbidae; Phialella zappai (1987), una medusa californiana; Pachygnatha zappa (1980), una aranya del Camerun que, a la zona del ventre, la femella té una gran semblança amb el famós bigoti del músic; Spygori zappania (1998), un fòssil; 3834 Zappafrank (1994), asteroide descobert el 1980, etcètera.

Paraula de Zappa

És tan complicat fer un resum vàlid d'una densa i valuosa biografia com aquesta, que el millor és donar pas a una tria essencial de les paraules del músic, traduïdes al català.

F “La informació no és coneixement, el coneixement no és saviesa, la saviesa no és veritat, la veritat no és bellesa, la bellesa no és amor, l'amor no és música. La música és el millor”

F “Crec que una de les causes de la mala salut mental dels Estats Units és que la gent s'ha educat amb lletres d'amor”

F “Tothom és idiota fins que no demostri el contrari”

F “La religió és excel·lent per mantenir callada la gent”

F “Sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible”

F “Els nens són ingenus, es creuen qualsevol cosa. Amb l'escola ja en tenen prou, però si els acostes a una església... els estàs ficant en problemes”

F “Només la religió i les drogues trastornen més el nens que la televisió i els pares”

F “El comunisme no funciona perquè a la gent li encanta posseir porqueries”

F “El tabac és el meu vegetal preferit”

F “L'estupidesa té un cert encant que la ignorància no té”

F “El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap pensar amb la intenció de fer articles per a gent que no sap llegir”

F “El rock està fet per disfressar-se. Cap innovació musical tindrà un èxit rellevant si no s'involucren del tot les indústries que reben un benefici tangencial: la moda i el marxandatge”

F “La política és la branca industrial dedicada a l'entreteniment de la ciutadania”

F “L'art és fer alguna cosa del no-res... i vendre-ho”

F “Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”

F “Tot l'univers és una gran broma”

F “Si la teva vida acaba sent trista i avorrida perquè li vas fer cas a la teva mare, al teu pare, al mossèn, a un de la tele i a alguna de les persones que et diuen com anar pel món, aleshores t'ho mereixes. Si vols ser imbècil, sigues imbècil, però no esperis que la gent et respecti: un imbècil és un imbècil”

F “No tinc aspiracions poètiques. [...] Algunes de les meves lletres són veritablement ximples, altres són lleugerament menys ximples i altres fins i tot són divertides. A banda que m'agrada escriure lletres amb sarcasme polític, la resta no existirien si no fos pel fet que vivim en una societat on la música instrumental és irrellevant”

F “Em molesta molt que em presentin reportatges sobre ‘l'amenaça de les drogues' entre anuncis d'analgèsics, somnífers, píndoles dietètiques i cervesa. [...]. Les drogues no són ni morals ni immorals, són compostos químics que en ells mateixos no suposen cap amenaça social si no és que un ésser humà consideri el seu consum una autorització temporal per comportar-se com un imbècil”


És tan complicat fer un resum vàlid d'una densa i valuosa biografia com aquesta, que el millor és donar pas a una tria essencial de les paraules del músic, traduïdes al català.

F “La informació no és coneixement, el coneixement no és saviesa, la saviesa no és veritat, la veritat no és bellesa, la bellesa no és amor, l'amor no és música. La música és el millor”

F “Crec que una de les causes de la mala salut mental dels Estats Units és que la gent s'ha educat amb lletres d'amor”

F “Tothom és idiota fins que no demostri el contrari”

F “La religió és excel·lent per mantenir callada la gent”

F “Sense desviar-se de la norma, el progrés és impossible”

F “Els nens són ingenus, es creuen qualsevol cosa. Amb l'escola ja en tenen prou, però si els acostes a una església... els estàs ficant en problemes”

F “Només la religió i les drogues trastornen més el nens que la televisió i els pares”

F “El comunisme no funciona perquè a la gent li encanta posseir porqueries”

F “El tabac és el meu vegetal preferit”

F “L'estupidesa té un cert encant que la ignorància no té”

F “El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap pensar amb la intenció de fer articles per a gent que no sap llegir”

F “El rock està fet per disfressar-se. Cap innovació musical tindrà un èxit rellevant si no s'involucren del tot les indústries que reben un benefici tangencial: la moda i el marxandatge”

F “La política és la branca industrial dedicada a l'entreteniment de la ciutadania”

F “L'art és fer alguna cosa del no-res... i vendre-ho”

F “Escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura”

F “Tot l'univers és una gran broma”

F “Si la teva vida acaba sent trista i avorrida perquè li vas fer cas a la teva mare, al teu pare, al mossèn, a un de la tele i a alguna de les persones que et diuen com anar pel món, aleshores t'ho mereixes. Si vols ser imbècil, sigues imbècil, però no esperis que la gent et respecti: un imbècil és un imbècil”

F “No tinc aspiracions poètiques. [...] Algunes de les meves lletres són veritablement ximples, altres són lleugerament menys ximples i altres fins i tot són divertides. A banda que m'agrada escriure lletres amb sarcasme polític, la resta no existirien si no fos pel fet que vivim en una societat on la música instrumental és irrellevant”

F “Em molesta molt que em presentin reportatges sobre ‘l'amenaça de les drogues' entre anuncis d'analgèsics, somnífers, píndoles dietètiques i cervesa. [...]. Les drogues no són ni morals ni immorals, són compostos químics que en ells mateixos no suposen cap amenaça social si no és que un ésser humà consideri el seu consum una autorització temporal per comportar-se com un imbècil”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia