Plaça del temps

Tot, en aquest nou lli­bre de Vicenç Llorca, parla del temps. Sem­bla que cada un dels ver­sos que el com­po­nen duguin ins­crita la consciència del pas dels anys. “Una mos­tra d'assa­o­nada ple­ni­tud”, en diu Jordi Pàmias en l'epíleg. I, en el pròleg, Fran­cesc Par­ce­ri­sas s'hi refe­reix com “una pro­posta lírica que s'endinsa pel camí del retorn a la uni­tat des d'un món de dis­sonàncies”.

Es tracta d'un lli­bre com­pacte, ben estruc­tu­rat, de res­sons menys ribi­ans que altres lli­bres de Llorca; un lli­bre que refle­xi­ona una vegada i una altra –insis­teixo en això– sobre el temps. Els fills o els pares ens fan ser cons­ci­ents de la pressa de l'edat, de l'essència del nos­tre pro­gres­siu allu­nya­ment de la vida. Hi ha en el pri­mer, i brevíssim, poema, un ressò unga­rettià: “Com aquell nen que vol el món, i mira / l'aigua d'un dia que mai no beurà.” Tot seguit, en el poema Hi ha tants dies en un sol minut...! –un vers de Shakes­pe­are–, el poeta dóna compte de la com­ple­xi­tat de la nos­tra existència: i així, tot con­si­de­rant el cel i la terra –“creixo amunt” i “creixo avall”, escriu–, acaba amb un vers magnífic, que reflec­teix un neguit ben com­pren­si­ble en una consciència des­perta: “Tot el desig de ser en un altre ser.”

Llorca ha escrit un lli­bre sobre allò que passa –per tant, un lli­bre que amaga el con­flicte irre­duc­ti­ble de la nos­tra natu­ra­lesa–, però ha acon­se­guit que el to sigui d'una admi­ra­ble sere­ni­tat: “Només per­du­res en el cor­rent que escapa.” No sem­pre hem de veure el temps com a efecte des­truc­tor: “El temps et fa / perquè tu fas el temps.” El poeta el crea “com una plaça”; això és, com un lloc que fa de bon estar-hi. L'únic lloc –el temps fet espai– on els humans podem conèixer “l'uni­vers / en les notes sub­tils de la música”. ¿Què hi ha, en el dia i en la nit de l'uni­vers? La bellesa, és clar, i l'acte obs­ti­nat de recer­car-la, que és l'escrip­tura: “Escriure és una imatge com­pleta / del diví damunt pla­nes que pas­sen.” L'aigua que passa, i en la qual s'emmi­ra­lla el poeta, o aquesta imatge fugaç del diví en el poema res­se­nyat: de bell nou el temps, que ens con­forma, que ens deter­mina. Car­ner expres­sava, en el poema Dedi­cació, el desig d'“ésser, en millor diada, / gus­pira anònima de llum”. Llorca afirma que “tot s'assem­bla a un batec de papa­llona: / etern i coratjós al pas per l'aire, / mis­teriós en la bellesa / que li ha estat rega­lada, breu i líquida, / interna i fràgil com el vi que em dius”. En un altre poema des­criu “una mica de llum / tacada amb aigua”. I, en un ter­cer, “una llum que camina”. No som, per tant, gaire lluny de la gus­pira anònima de llum car­ne­ri­ana.

Aquest és, pro­ba­ble­ment, el millor lli­bre de poe­mes de l'autor, que hi ha limi­tat la tendència a l'abs­tracció que trobàvem en obres ante­ri­ors. Aquí, el vers no enga­va­nya, i el sen­tit s'hi fa pre­sent gràcies a unes imat­ges com­mo­ve­do­res, reve­la­do­res. L'ins­tant és un sos­pir de l'eter­ni­tat. El tràfec de la vida hi treu el cap: “Petit fill que ara jugues / amb els som­nis dels dies cai­guts.”