Clowns a la terra alta

A Fede­rico Fellini li agra­dava dir que tots els espec­ta­cles de pallas­sos eren una excel·lent metàfora sobre el món. En els espec­ta­cles tra­di­ci­o­nals hi ha sem­pre una mar­cada opo­sició entre el pallasso blanc que repre­senta el desig de recerca de l'ordre i l'august o el pallasso bar­roer que posa en crisi la raci­o­na­li­tat, ja que la seva essència és bàsica­ment dio­nisíaca. La lluita entre ordre i desor­dre o entre intel·ligència i bre­to­lada for­men part de les bases de la comèdia. Dos a la carta també juga amb aquesta dua­li­tat. Hi ha un pallasso blanc –Adrià Collado– que des­co­breix que és germà d'un pallasso August –Andoni Aguir­re­go­mez­corta–, fet que crea algu­nes curi­o­ses tur­bulències. El pallasso blanc és un ésser de ciu­tat car­re­gat de deu­tes, men­tre l'altre és un pobre d'espe­rit que se sent feliç al camp. Tots dos han d'ocu­par-se d'un mas-res­tau­rant al cor de l'Empordà que, de manera pro­gres­siva, es trans­for­marà en un lloc para­disíac, repre­sen­tant del món ideal. A l'entorn dels dos clowns apa­rei­xerà la dona caprit­xosa i la dona seduc­tora, un fals cui­ner italià que fàcil­ment pot aliar-se amb els clowns i una banda de roma­ne­sos que volen impo­sar la violència. Al final tot resulta molt sim­ple i arquetípic. La moral que s'acaba afir­mant no és altra que la rei­vin­di­cació de les velles vir­tuts de la terra alta –la Cata­lu­nya rural– con­tra les mal­dats de la terra baixa –la ciu­tat, Bar­ce­lona.

La idea clow­nesca i la sim­pli­ci­tat del mis­satge que cer­ti­fica que Dos a la carta és una diver­tida comèdia naïf, tant en el bon sen­tit com en el mal sen­tit del terme. En el bon sen­tit és evi­dent que hi ha una certa innocència en la posada en escena, en l'estruc­tura del guió i en la reso­lució dels gags que fa que l'aposta pugui resul­tar entra­nya­ble, fins i tot ens pot fer pen­sar en l'existència d'un model de comèdia que vol recu­pe­rar alguna cosa d'aque­lla comèdia cata­lana per­duda en l'horitzó dels vui­tanta, quan el somni era fer indústria des de la comèdia més local. En el pit­jor sen­tit del terme és evi­dent que el cos­tat naïf és massa tou pels temps que cor­ren. A Dos a la carta hi fal­ten unes quan­tes dosis d'insolència per embo­li­car la troca, per jugar amb situ­a­ci­ons més des­ca­ra­des i per tro­bar la incor­recció pròpia de l'ano­me­nada post­comèdia. El film sem­bla situar-se en un temps sense història en el qual, més enllà del tòpic dramàtic de la crisi, no es fil­tra cap rea­li­tat política o social que posi en evidència el caos del nos­tre pre­sent. A mitja pel·lícula, Robert Bell­solà deci­deix dei­xar-se anar. Els clowns es dis­fres­sen. Es fan pas­sar per una pare­lla que no són per seduir dos bur­ge­sos bar­ce­lo­nins que volen con­ver­tir-se en neo­ru­rals. L'escena és el millor moment de la pel·lícula i en ella hi ha un punt d'insolència que per­met que la comèdia s'alci. Malau­ra­da­ment, el vol no resulta massa llarg i aviat arriba l'hora de l'ater­ratge.