Marai ballat

D amián Muñoz va tenir una intuïció que el temps ha demos­trat fins a quin punt era encer­tada: Li va pro­po­sar a Jordi Cortés cons­truir una core­o­gra­fia a par­tir de la novel·la L'última tro­bada de Sándor Marai. El tre­ball va merèixer el premi Ciu­tat de Bar­ce­lona pel millor espec­ta­cle de dansa 2004. Del 2004 al 2009 van fer més de 100 fun­ci­ons tant a Cata­lu­nya com a l'Estat espa­nyol i amb tres gires inter­na­ci­o­nals d'èxit, que els van per­me­tre viat­jar més enllà del con­ti­nent euro­peu. Cal­cu­len que unes 22.000 per­so­nes han vist el seu Ölelés. El peri­ple va aca­bar amb la gra­vació d'un curt­me­tratge: Coup de Grâce. Ara, el Mer­cat de les Flors els ha donat l'opor­tu­ni­tat de recu­pe­rar aquell mate­rial quan fa una dècada que el van crear. A la tem­po­rada (que s'allarga dos caps de set­mana i con­viu amb la pro­gra­mació de la tri­lo­gia d'artis­tes plàstics de la com­pa­nyia Ara­ca­la­danza) s'hi inclou una expo­sició amb mate­rial vin­cu­lat al pro­jecte: ves­tu­ari, foto­gra­fia i la pro­jecció del mateix curt, moments abans de cada sessió.

Jordi Cortés cele­bra la recu­pe­ració. Perquè tot i que la core­o­gra­fia hagi variat molt poc, sen­ten que poden cons­truir la història, afron­tar els seus per­so­nat­ges, des d'una madu­resa que era impres­cin­di­ble. El tema segueix tenint la mateixa potència i ara l'han polida a par­tir dels seus mons artístics actu­als. Així, poden seguir inter­pel·lant l'espec­ta­dor d'avui amb una dansa que els remet a l'avui. Es pot enten­dre l'obra sense conèixer l'argu­ment de la novel·la? Cortés ho cer­ti­fica: els que l'han lle­gida reco­nei­xen les inten­ci­ons de la novel·la; i els que no “els vénen mol­tes ganes de poder-la lle­gir”. En la paraula escrita es recu­pe­ra­ran els adjec­tius i les imat­ges literàries que són impos­si­bles de tras­pas­sar a l'escena, on sí que evo­quen imat­ges poètiques que hau­rien de res­pon­dre a les matei­xes inqui­e­tuds dels per­so­nat­ges ferits i mal gua­rits per l'oblit

Aquesta peça literària de Sándor Marai es carac­te­ritza per estar man­cada d'acció: símple­ment, són dos antics amics que es tro­ben 41 anys després de la seva sepa­ració. En una nit (de la vet­llada a la mati­nada) enfron­ta­ran els seus records i deba­tran les raons que els van dur a dei­xar-se de par­lar. L'amis­tat aguanta, fins i tot, una infi­de­li­tat, apa­rent­ment. La repo­sició arriba quan aquesta tar­dor s'ha pogut veure una adap­tació tea­tral al Romea amb Abel Folk i Jordi Brau i la col·labo­ració llu­mi­nosa de Rosa Novell, com a res­pon­sa­ble del cas­tell. Són els tres per­so­nat­ges que con­vi­uen en aque­lla vet­llada, tot i que hi ha una altra presència que és la de la noia que va ena­mo­rar tots dos amics. A la core­o­gra­fia de Cortés i Muñoz, la dona que pro­cura man­te­nir el saló ben agra­da­ble s'ha con­ver­tit en un ram de flors que ser­virà, pun­tu­al­ment, per estam­par-se'l l'un a l'altre, pro­vant d'impri­mir una violència soter­rada. Ölelés és una paraula hon­ga­resa. Sig­ni­fica petó. Però, sor­pre­nent­ment, par­teix de la mateixa arrel que ölés (en hon­garès, matança). En la core­o­gra­fia, els dos balla­rins insis­tei­xen a mos­trar l'inter­text, posar movi­ment i intenció a allò que els dos amics no es van dir de viva veu en aque­lla vet­llada però que que­da­ria sobre­entès.

L'any pas­sat, Jordi Cortés va fer una altra retros­pec­tiva d'In hea­ven a La Seca. El ballarí i coreògraf, que admet que dar­re­ra­ment se cen­tra més a gene­rar i coor­di­nar pro­jec­tes que en la inter­pre­tació a escena pròpia­ment dita, no pensa dei­xar de ballar. Des de fa cinc anys, Cortés és la veu més valo­rada de la dansa inte­grada a Cata­lu­nya. Aquest nou cor­rent de dansa rei­vin­dica la pos­si­bi­li­tat uni­ver­sal de ballar. També amb per­so­nes amb alguna deficiència (sigui motriu o psi­cològica). Cortés ha d'espe­rar encara per afron­tar un pro­jecte que vol rea­lit­zar quan arribi als 60 anys d'edat (d'aquí a una dècada). En aquest sen­tit, con­fia ser tan actiu com la balla­rina Diane Payne-Myers, de 83 anys d'edat i encara a l'esce­nari, amb qui ha col·labo­rat sovint amb els DV8 Phy­si­cal The­a­tre. Si el cos atlètic ja no és una eina impres­cin­di­ble per pujar a escena i trans­me­tre emo­ci­ons, sí que cal tro­bar contínua­ment estímuls “per no estan­car-se, per seguir tenint ganes de jugar”, sen­ten­cia Cortés.