Històries sense edat

Així des­criu l'escrip­tora Dolors Gar­cia i Cor­nellà la seva “situ­ació ideal”: “Pas­sar-me una tarda a casa escri­vint al cos­tat del foc i, si plou, encara millor. Però haig de tenir mol­tes hores per enda­vant: puc arri­bar a escriure tretze hores segui­des, parant només per dinar, de les 8 del matí a les 10 de la nit. I en un mes d'agost vaig escriure tres lli­bres. Això sí, abans d'escriure'ls hi havia pen­sat molt i m'havia docu­men­tat.” Només amb aquest grau de dedi­cació s'entén que una escrip­tora de “caps de set­mana i vacan­ces”, que tre­ba­lla com a tècnica d'edu­cació a l'Ajun­ta­ment de Girona, hagi arri­bat a publi­car més de sei­xanta lli­bres, majo­ritària­ment de lite­ra­tura infan­til i juve­nil, en trenta anys de tra­jectòria literària, des que el 1985 va gua­nyar el premi Just Manuel Casero, de la Lli­bre­ria 22 de Girona, amb la seva pri­mera novel·la, Albert. “Quan era petita, jo era una nena tan­cada i intro­ver­tida que tenia el vici de la lec­tura, i em vaig ficar al cap que algun dia també escriu­ria un lli­bre, perquè volia saber què se sen­tia. A més, jo no conei­xia cap escrip­tor i no sabia si eren reals, si exis­tien. Jo sem­pre havia escrit molt, sobre­tot dia­ris, també alguns poe­mes, però mai cap novel·la. Quan vaig escriure Albert jo tenia ja 28 anys, tre­ba­llava de psicòloga i tenia ja els meus dos pri­mers fills bes­sons. Ani­mada per una cosina meva, pro­fes­sora de llen­gua a l'ins­ti­tut Sobrequés, vaig tirar enda­vant la novel·la, però després no sabia què fer-ne, així que la vaig enviar al premi. A més, jo conei­xia Just Manuel Casero, i fins i tot emo­ci­o­nal­ment em venia de gust pre­sen­tar-me al premi que porta el seu nom. Quan em va tru­car en Gui­llem Ter­ri­bas per dir-me que havia gua­nyat, no m'ho podia creure: el pri­mer lli­bre i el pri­mer premi.” Albert, pro­ta­go­nit­zada per un nen de 12 anys malalt d'esqui­zofrènia, era un lli­bre “per a adults”, subrat­lla, tot i que ella no és gaire par­tidària d'aques­tes eti­que­tes: “A mi no m'agrada trac­tar els nanos i els joves com si fos­sin lec­tors de segona cate­go­ria; per això em fixo molt en el llen­guatge i mai no intento recrear la manera com supo­sa­da­ment par­len els nois i noies al car­rer. Una cosa és el car­rer i una altra cosa ben dife­rent, un lli­bre.” El seu segon lli­bre, El drac de Bagastrà, va ser la seva pri­mera incursió en la lite­ra­tura infan­til. “De seguida em vaig tro­bar molt bé escri­vint per a nens i joves”, diu. I va con­nec­tar bé amb ells: El drac... ja ha arri­bat a una vin­tena d'edi­ci­ons i uns 70.000 exem­plars.

El jurat del premi Bar­ca­nova de lite­ra­tura juve­nil, que Dolors Gar­cia i Cor­nellà va gua­nyar el desem­bre pas­sat amb la novel·la Diu­menge al matí, al peu del salze, va des­ta­car que “aquest és un lli­bre que tant poden lle­gir els lec­tors adults com els joves”. Diu­menge al matí..., que es publi­carà al març –coin­ci­dint amb l'acte ofi­cial de lliu­ra­ment del premi– és, segons la seva autora, “un lli­bre força psi­cològic, amb un mis­teri que no es resol fins a les últi­mes pàgines”. La novel·la narra la història d'un grup de nois i noies que viuen “un sisè de primària molt revol­tat, amb alguns casos de bullying a la classe”. L'escrip­tora ja havia trac­tat el tema de l'asset­ja­ment esco­lar a La por que no s'acaba mai (2005) i també es va endin­sar en una altra qüestió poc trac­tada en la lite­ra­tura juve­nil, l'homo­se­xu­a­li­tat, a Sense cober­tura (2002). Tor­nant a la història de Diu­menge al matí, al peu del salze, aquells nois i noies van de colònies a una casa –ins­pi­rada en una casa de turisme rural de Vilobí d'Onyar (la Selva), on viu l'autora– i un pro­fes­sor intenta com­ba­tre les males vibra­ci­ons que hi ha a la classe, pro­po­sant que cada alumne posi en un sobre tres coses: “Un objecte que sim­bo­litzi el pas­sat, un altre que repre­senti el futur i un petit escrit sobre una nosa o un dolor que vul­gui dei­xar enrere.” Tots els sobres es posen en una capsa que ama­guen a prop de la casa perquè hi tor­nin cinc anys després a obrir-la. I així ho fan alguns d'ells, quan ja estan estu­di­ant pri­mer de bat­xi­lle­rat i van a pas­sar un cap de set­mana a la casa de colònies, per obrir els sobres i des­co­brir qui va ser l'autor dels asset­ja­ments.

Aquesta escrip­tora tan prolífica, que tre­ba­lla sense agent lite­rari i con­ti­nua pre­sen­tant-se a pre­mis –n'ha gua­nyat 17 i ha publi­cat en una dot­zena d'edi­to­ri­als–, sent pre­di­lecció per les seves novel·les històriques ben docu­men­ta­des, com ara L'esclau del Mer­ca­dal (2004) i Serena (2012), ambi­en­ta­des res­pec­ti­va­ment en la Girona del segle XIV i la Bar­ce­lona del segle XV. L'any pas­sat també va publi­car Els nens del Born, un encàrrec de Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat, i per als més petits està fent la col·lecció de con­tes El Bor­net, d'El Born Cen­tre Cul­tu­ral, amb una dot­zena de títols pre­vis­tos, la mei­tat escrits per ella i la resta, per Jordi Lla­vina.

A la Dolors li agrada anar als col·legis a par­lar amb els seus joves lec­tors (“Quan ho faig se'n van tots els mal­de­caps”) i té “uns 50 bolos fins al juny”. Ha vol­tat per tots els Països Cata­lans i últi­ma­ment ha des­co­bert la vide­o­con­ferència, però con­ti­nua pre­fe­rint el con­tacte directe amb els lec­tors. I encara li queda temps per crear con­tes per­so­na­lit­zats per a grups esco­lars que li encar­re­guen una aven­tura pro­ta­go­nit­zada pels alum­nes i el seu mes­tre.