Més enllà de la paraula És la sang la que escriu

“no hi hem pogut fer res. / irre­ve­rents, les hores / ens han pas­sat per sobre», insis­teix, sense majúscu­les, Fran­cesc Gar­riga des de Swing, el seu lli­bre-comiat, on es con­firma el veri­ta­ble tema de la seva poètica, aquesta queixa, o con­fir­mació, que el pas ine­xo­ra­ble del temps ens acara amb el fracàs de no haver sabut bur­lar els enganys que limi­ta­ven el radi d'acció que han difi­cul­tat o negat la satis­facció del desig. El pas del temps, la mort, la insa­tis­facció, la sen­sació d'estafa, la lúcida mirada cap a un món que a través del canvi es fa més estrany i més inas­so­li­ble per a qui no ha per­dut les ganes però sí les for­ces, són ele­ments que han anat impo­sant-se lli­bre a lli­bre en l'ascen­dent tra­jectòria cre­a­tiva d'aquest per­so­natge que va supe­di­tar la cons­trucció d'una obra immensa a la pri­o­ri­tat d'aju­dar els altres a cons­truir la seva.

Si el buit enorme que ha dei­xat Fran­cesc Gar­riga sobre­passa el d'altres fars que ens han dei­xat amb molta més pompa i esce­ni­fi­cació ins­ti­tu­ci­o­nal, és perquè, a diferència d'altres poe­tes, la presència de Gar­riga no enri­quia només per la seva obra sinó per la seva acti­tud de mes­tratge, tan difícil de tro­bar avui en dia.

En algun mitjà s'ha arri­bat a afir­mar la bes­ti­esa que Gar­riga havia dei­xat molts dei­xe­bles en el món de la pin­tura, el cinema, la foto­gra­fia, el peri­o­disme, però que no havia dei­xat una empremta visi­ble entre els poe­tes que l'han sobre­vis­cut. Sense saber si hi ha mala fe en aquesta afir­mació, cal dir que Gar­riga ha estat un poeta essen­cial en aquest canvi de segle, perquè dese­nes de poe­tes joves, i alguns no tan joves, han begut del seu mes­tratge d'una o altra manera, i la pri­mera cosa, i segu­ra­ment la més impor­tant, que han après amb ell, ha estat la neces­si­tat de tro­bar una veu pròpia.

Una veu pròpia és, pre­ci­sa­ment, la pri­mera qua­li­tat amb què ens ve a bus­car la poe­sia de Gar­riga. Una veu que ha estat i és tan sin­gu­lar que en el seu moment ningú no va saber eti­que­tar-la, i això, afe­git a la inco­mo­di­tat que les veri­tats des­vet­llen en els cer­cles nobles dels qui es cre­uen impor­tants –veri­tats que el per­so­natge Gar­riga no tenia incon­ve­ni­ent a dei­xar anar sense com­ple­xos–, el va rele­gar sem­pre a una existència secundària reser­vada, sobre­tot, als qui no es poden eti­que­tar i fan nosa.

La sin­gu­la­ri­tat d'aquesta veu és allò que ara el fa gran, i el segueix fent dife­rent, i el fa, sobre­tot, ini­mi­ta­ble. I això vol dir que no podem espe­rar gene­ra­ci­ons de poe­tes, o un sol poeta, escri­vint a la manera de Gar­riga, perquè si algú imita Gar­riga la imi­tació esdevé tan evi­dent que el delata a l'ins­tant, raó per la qual la seva influència no és la de qui genera segui­dors-imi­ta­dors de l'obra sinó la de qui ha après a mirar el món d'una manera, la de qui no deixa des­can­sar l'ull crític i la incon­for­mi­tat, la de qui s'exi­geix ser reco­ne­gut en el seu llen­guatge intrans­fe­ri­ble. I és en aquest sen­tit que Gar­riga ha esde­vin­gut el poeta viu més influ­ent en les gene­ra­ci­ons joves.

Hi ha una opinió gene­ra­lit­zada, i molt com­par­tida aquests dies, que Màrius Sam­pere i Fran­cesc Gar­riga eren els dos més grans poe­tes cata­lans vius. I va ser a propòsit de la mort del segon que el pri­mer s'hi aco­miadà amb unes parau­les sàvies: «Fins ara; i, entre poe­tes, la mort no és impor­tant». I aquesta és la lliçó de Swing, la mort que s'apropa des­proveïda de valor, perquè el valor és en tot el que la pre­ce­deix, i per això cal viure, cal enga­nyar l'engany, per poder afir­mar, al final, que «m'aver­go­nyeix haver de con­fes­sar / que mal­grat tot vaig ser feliç.» I és que només des de la feli­ci­tat es pot haver donat tant com ha donat Fran­cesc Gar­riga a la lite­ra­tura cata­lana i a l'exèrcit de lec­tors, amics, admi­ra­dors, alum­nes, dei­xe­bles i fills adop­tius que segui­ran fent-lo viure a través de la majus­cu­la­ri­tat de la seva poe­sia fidel a la minúscula..

Deia el poeta Agustí Bar­tra: “La poe­sia es fa amb la tota­li­tat de l'home, de l'home que s'atura davant dels enig­mes del món i se sent reque­rit a par­lar amb la joven­tut de les pre­gun­tes i la vellesa de les res­pos­tes.” Aquesta és una divisa que he fet ser­vir més d'un cop quan he hagut de par­lar de bona poe­sia, de poe­sia d'alt vol­tatge, vull dir. Doncs això: també aquí hi ets tu –ja ho saps–, amic i poeta immens Fran­cesc Gar­riga Barata. Pel que has escrit i per com ho has escrit. I també pel que no has escrit i pel que has vol­gut dei­xar d'escriure. Per tot, és clar que sí... Vaig conèixer Fran­cesc Gar­riga a través d'Ester Xar­gay i Car­les Hac Mor. Això devia ser un dotze o tretze o catorze d'un agost calorós d'ara deu fer quinze o setze anys, a Sant Feliu de Guíxols, a casa d'ells, amb la com­pa­nyia de molta més gent. Car­les Hac Mor –aquest poeta del roig, que és com m'agrada dir-li, que en tot el que escriu sem­pre hi ha l'horitzó d'un revés ben col·locat i ser­vit a favor de l'alli­be­ra­ment de l'escrip­tura– ja em va adver­tir que aquell dia tin­dria i tindríem la sort de conèixer el gran poeta Gar­riga o, millor dit i de manera més fami­liar, el senyor Gar­riga. L'Hac té una finesa espe­cial en aques­tes coses i en mol­tes d'altres. De manera que va tor­nar a ser sub­til i precís: “El senyor Gar­riga és un poeta amic nos­tre; no ens tenim recels ni l'ombra de cap envenja. Entre altres coses, perquè no hi ha cap signe de cosa que s'assem­bli a cap sen­tit de com­petència entre nosal­tres, només fal­ta­ria...” En efecte, el senyor Gar­riga era tan sin­cer com afa­ble, i vam fer-nos amics de seguida; sobre­tot pel sen­tit de la iro­nia i algun detall més de mor­da­ci­tat amb relació a segons qui­nes coses. Després ens vam lle­gir l'un a l'altre i això va tenir uns fruits. Ens allar­garíem, però una de les últi­mes coses que li vaig sen­tir dir (al senyor Gar­riga) conté, cer­ta­ment, una més que sàvia veri­tat: “L'ànima no ens aban­dona mai, per això ens fa tanta por. Ens parla direc­ta­ment al cor, i ens fem el dis­tret quan ens inter­roga [...]. No és que només hàgim dei­xat de lle­gir poe­sia; hi ha una gra­ve­tat major, i és la d'haver-hi renun­ciat.” Doncs sí: aquesta és la cru­esa... Espriu sabia que sal­var els mots volia dir sal­var-ho tot. Des de la fondària i la res­pon­sa­bi­li­tat del viure. Espriu ho sabia i Rai­mon encara ho canta... Si mai salvéssim els mots (ara para­fra­sejo unes parau­les que havia com­par­tit amb el senyor Gar­riga i que em ve de gust de repro­duir) i fóssim fecunds i ens pro­curéssim aquesta ple­ni­tud gua­nyada, lla­vors la inde­pendència urgentíssima (i més coses) ja l'hauríem tota, i seria plena, i abraçant, perquè ens seria intrínseca. I les inclou­ria totes, les inde­pendències... Ja se sabia que l'abandó dels poe­tes no ens con­dui­ria a cap començament veraç de res. I aquest país fa una colla d'anys que ha aban­do­nat els seus poe­tes. Junt amb un enorme gra­pat d'altres pro­pul­si­ons... No és pas l'única, és clar, però la de Fran­cesc Gar­riga Barata és una molt bona poe­sia. Lle­giu-la sen­cera sense con­ces­si­ons, de dalt a baix!