Barcelona a Ferrara

Quan arri­bes de nit a Fer­rara t'ado­nes que la pin­tura metafísica va néixer allà i no a París, com ens han vol­gut fer creure. Pas­se­gem dins d'un De Chi­rico de llums ata­ron­ja­des. L'endemà el sol banya la façana del Palazzo dei Dia­manti que acull la mos­tra La rosa di Fuoco: la Bar­ce­llona di Picasso e Gaudí. Una expo­sició comis­sa­ri­ada pel pres­tigiós crític Tomàs Llo­rens que explica molt bé la nos­tra cul­tura visual a l'entorn del 1900. La Sagrada Família no és només Gaudí, també és Mir, i els dibui­xos de Picasso d'Els Qua­tre Gats vénen direc­ta­ment dels de Casas a la Sala Parés, les coves mallor­qui­nes de Mir no estan tan lluny de les esce­no­gra­fies d'Ole­guer Junyent i no es pot enten­dre bé el geni mala­gueny d'època blava sense l'impacte dramàtic de la mort de Casa­ge­mas, el ressò de la pin­tura de cera d'El Greco i el mirall de Nonell.

Aques­tes i altres pro­pos­tes s'aple­guen en aquest interes­sant pro­jecte, el més impor­tant d'ençà de la mos­tra Bar­ce­lona and Moder­nity: Gaudí to Dalí que va tenir lloc al Metro­po­li­tan de Nova York el 2007.

Hores després, recor­rent el Cas­tell dels Este que acull la col·lecció del museu Bol­dini, em va sob­tar una ana­lo­gia entre la pin­tura deli­cada, grisa i rosa de l'italià i la recerca del movi­ment que l'asso­cia als nos­tres Canals i Rusiñol. Cap repre­sen­tant del Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya, ni de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, ni de la Gene­ra­li­tat for­mava part de la dele­gació cata­lana a Fer­rara, con­tra­di­ent els dis­cur­sos habi­tu­als de la inter­na­ci­o­na­lit­zació de l'art català i de Bar­ce­lona al món. Viure per veure...