La bondat guanya a la banca

Es pre­para una marató tea­tral aquest cap de set­mana a l'Espai Lliure. Una aven­tura diver­tida i bonista en la que els que embo­gei­xen pel diner sur­ten mal­pa­rats. La Bru­tal va pro­po­sar un invent que ha resul­tat ser un nota­ble èxit. Aquests són alguns comen­ta­ris, peça a peça. Tot i el canvi de dra­ma­turgs es res­pira una uni­tat, una intenció ger­mana. La bona acció fa bingo i s'endú la banca.

Mam­mon

El diner tot ho arros­sega. De fet, Nao Albet i Mar­cel Borràs fan bona la tesi de Txèkhov: no es pot com­ba­tre con­tra el destí. El duet Borràs/Albet són una garan­tia en el gust per l'excés però des de l'espai buit. El vídeo és un ele­ment indis­pen­sa­ble per desen­vo­lu­par la trama que es com­pleta amb una inter­pre­tació directa, que apunta al públic sense dis­si­mu­lar. Que busca una diver­tida pro­vo­cació i que rara­ment fereix la sen­si­bi­li­tat (és clar que empas­sar-se un peix no fos massa ben vist en ell seu debut de Tee­na­ger expe­ri­ence: strait­hen con freigt­hen, al 2007). Ara, aquell aire gam­berro l'enfron­ten a un pro­blema moral, de res­pon­sa­bi­li­tat dels diners entre­gats per a una labor con­creta. El final és de traca i moca­dor.

Cleòpatra

Comèdia dramàtica que ho té tot. Per una banda, remet al conte, a les imat­ges, a un món de sen­sa­ci­ons que con­nec­ten fàcil­ment amb refe­rents de l'espec­ta­dor. Per una altra, la inter­pre­tació és acu­rada, prou con­tin­guda, i que deixa al públic amb ganes de més cançó kara­oke. Però és que la peça també apunta en les con­tra­dic­ci­ons del barri del Poble-sec. Manel Sans segueix sent aquell Dylan Bravo de Mammón. El que passa és que ara s'ha jurat que vol fer vida sana i allu­nyar-se de dro­gues, de sexe i joc. El destí li juga una mala pas­sada i ell s'ena­mora a la vegada que troba una opor­tu­ni­tat que només saben jugar-la els que han per­dut els diners tants cops. Sans deam­bula com un Jesu­crist que evita el pecat i mira de donar llum a la noia, men­tre aguanta paci­ent el xàfec de la mare (Anna Azcona bri­llant cínica i diver­tida i la més utòpica de la colla). Però manté la seva aura de pinxo amb el seu accent mexicà que escup entre dents o el seu italià que aspira com el fum del tabac. Genial.

L'únic però que deixa “Cleòpatra” és la seva vin­cu­lació amb el cicle “Tot pels diners”. Perquè la reflexió sobre el diner negre o sobre la per­ver­si­tat del sis­tema econòmic capi­ta­lista dóna poc joc a la trama. Pos­si­ble­ment, millor que sigui així.

L'onzena plaga

Fa olor a capítol final de sèrie ame­ri­cana. Que tanca la història d'uns per­so­nat­ges i, alhora, per­met ima­gi­nar una seqüela amb el pro­ta­go­nista mis­teriós del Tot pels diners. És una peça rodona, que s'entén el to i la trama. S'ha vol­gut asse­gu­rar la rema­tada i sem­bla pru­dent.

Com en una sèrie, no tenen ver­go­nya de fer cari­ca­tu­res de per­so­nat­ges jugant en certa manera amb el tòpic, tot i que cada per­so­natge es reserva un gir (des de la soferta argen­tina, pragmàtica i mate­ri­a­lista obses­siva per les saba­tes però amb un punt de volun­tat cre­a­tiva fins a la comer­cial de rati­cida que resulta ser alguna cosa més que una sim­ple experta en inflar fac­tu­res dels cli­ents). Manuel Sans (Dylan Bravo) fa una presència quasi fan­tas­magòrica, però que remet molt bé als seus ante­ce­dents i que resulta catàrtic per a la pro­ta­go­nista. Mima Riera torna a aga­far les reg­nes i a pre­sen­tar un per­so­natge tant lúcid com fràgil. Que troba una solució que des­a­gra­darà moral­ment a tot­hom pro­ba­ble­ment però que resol les neces­si­tats dels seus com­panys de qua­dre.