Desconcert

Un veri­ta­ble assaig d'un con­cert que des­con­certa l'espec­ta­dor. Si a Isa­be­lla's room, el públic del Lliure del 2005 va des­co­brir la potència de l'actriu i direc­tora Vivi­ane de Muynck, és en aquest En avant, marche! on es des­tapa la ver­sa­ti­li­tat de Wim Opbrouck, un veri­ta­ble con­nec­tor entre l'escena i el públic amb contínues inter­ven­ci­ons, de cara a públic, que aju­den a enten­dre com un ena­mo­rat del trombó de vares (hi dorm abraçat) acaba tocant els pla­te­rets en la seva banda amb l'uni­forme de sem­pre.

Fa una pila d'anys, les Ballets C de la B amb Alain Pla­tel i també amb altres noms que avui han aga­fat molta volada, com són Sidi Larbi Cherka­oui o Akram Khan, van dina­mi­tar la dansa con­tem­porània al cor d'Europa hibri­dant-la amb altres dis­ci­pli­nes com ara l'art plàstic, el tea­tre i la música bar­roca. En avant, marche! és una feliç con­fluència en aquesta rami­fi­cació. Ara hi intro­du­ei­xen (tot i que a mode de ficció) un punt de docu­ment que demos­tra un motiu més de per­so­na­li­tat euro­pea: les ban­des muni­ci­pals. Són espais on la joven­tut més ambi­ci­osa con­flu­eix amb la tra­dició més entra­nya­ble (com si les noies bom­bo­lles Frei­xe­net dels anun­cis no crei­xes­sin mai, com si els som­nis frus­trats dels adults, encara els per­me­tes­sin ide­a­lit­zar). Amb un evi­dent humor, que no amaga punts d'amar­gor i soli­tud dels per­so­nat­ges, l'espai evoca una escala de veïns on no sem­pre tots els músics i les majo­ret­tes van al compàs. Genial.