La nua veritat commou més que la mort

‘2015 com a pos­si­bi­li­tat'

Una veri­ta­ble galleda d'aigua fresca a la cara. Un tea­tre docu­ment més que un docu­ment tea­tral. S'exposa una veri­tat orde­nada (i que també porta implícites con­tra­dic­ci­ons d'opi­ni­ons), sen­si­ble, res­pec­tu­osa amb la inti­mi­tat d'aquests nois que han deci­dit, amb un coratge exem­plar, dir el que pen­sen sense embuts. Amb noms i cognoms. Aquells que van pen­sar que el pano­rama d'Els Joglars a VIP és veri­tat (que els nens es con­ver­tei­xen en tirans per culpa d'una sobre­pro­tecció exa­ge­rada) hau­rien d'anar a veure 2015 com a pos­si­bi­li­tat. Res millor que posar el micròfon a un ado­les­cent per com­pro­var com pensa i què desitja. Aquells que van pen­sar que VIP era exa­ge­rat, se'n con­ven­ce­ran amb aquesta peça perquè els ado­les­cents ente­nen què és l'amor, la família, el deure i els drets sense la sim­pli­ci­tat dels més menuts. Saben a qui poden esti­mar, i a qui no (si més no, fins ara). Ente­nen que el futur és el pre­sent i que una de les majors pors és obli­dar (“com quan veus la mare a l'aero­port després d'anys de sepa­ració i no la reco­nei­xes”: fa pànic pen­sar-ho...) El que és evi­dent és que és un mun­tatge que tots els pares hau­rien de veure.

‘Hakanaï'

‘CaR­Rous­sel

La Reial Tea­tre explora. Des que es van donar a conèixer als pro­gra­ma­dors inter­na­ci­o­nals i al gran públic amb Kurva (Fira Tàrrega 2008) no han parat de pro­var noves fórmu­les. I, cer­ta­ment, no és fàcil atra­par l'espec­ta­dor profà, inex­pert. El micro­te­a­tre està sent el bateig per a joves perquè alterna la tro­bada amb els amics amb peti­tes càpsu­les tea­trals (a un preu molt com­pe­ti­tiu). Per això, aquesta fórmula del CaR­Rous­sel pretén ser molt atrac­tiva. Sobre­tot, tenint en compte la capa­ci­tat de fer inter­na­ci­o­nal les seves pro­duc­ci­ons. Per a Bar­ce­lona, han dema­nat la col·labo­ració a novel·lis­tes que, rara vegada, han entrat al món del tea­tre: és el cas d'Imma Monsó, Màrius Serra, Marta Rojals, Josep Maria Fona­lle­ras i Fran­cesc Serés. Tots cinc encàrrecs bus­quen la relació de con­duc­tors amb pas­sat­gers (a vega­des aquests són ben pre­sents, a vega­des veuen esce­nes ínti­mes, en què ells no podrien ser-hi). La raresa de la pro­posta és que el cotxe es con­ver­teix només en un recinte i no en un vehi­cle de trans­port.

‘L'últim caba­ret'

Kiku Mistu assu­meix un paper ceri­moniós, una mica dis­tant, com si es mostrés supe­rior a la resta de mor­tals en aquesta obra. Això fa que tot el que digui esclati en un cert aire de pedan­te­ria del per­so­natge que inco­moda l'espec­ta­dor. Sí que hi con­necta quan se'ls deixa pro­var els dife­rents taüts i quan arrenca el chill-out fúnebre amb el “Bésame mucho... como si fuera la última vez...” Geni i figura, sem­bla que hagi superat la seva etapa de xaman o de con­ta­dor d'històries nòmades (Històries per a homes i dones bons, Tàrrega 2007, i també Com­par­tim la llum, Tàrrega 2009) i, ara manté el seu gust per la ins­tal·lació (tant bar­roca com sur­re­a­lista) i per tru­far de per­so­nat­ges l'espai inci­tant a la par­ti­ci­pació i a la sor­presa.