Si Diògenes hagués estat artista

No sé si és gaire de fiar un indi­vidu que sent com a expressió artística col­gar-se de terra en un forat i pas­sar-hi un bon gra­pat d'hores. De natu­ra­lesa pati­dora, l'angoixa és una manera que té Quim Tar­rida (Bar­ce­lona, 1967) de treure's el dolor anímic i físic.

Així el vaig conèixer fa uns quinze anys (també es pas­sava esto­nes en espais tan­cats i petits tocant ins­tru­ments musi­cals de joguina). Tocat de l'ala? Gran per­for­man­cer artístic? Una mica de tot, un cre­a­dor tan sin­gu­lar que té un món tan ampli com el seu, ha de tenir una mica tras­to­cat el seny. Això és el que m'agrada d'ell.

L'altre dia vaig visi­tar el seu estudi a Gràcia. Tot un uni­vers for­mat prin­ci­pal­ment per peti­tes jogui­nes de plàstic tro­ba­des. Ninots d'aquells que abans es guar­da­ven als tam­bors de sabó per ren­tar la roba. I que després aca­ba­ven, en un moment en què el nen badava, a la brossa. Amb sort, abans que el camió de les escom­bra­ries buidi els con­te­ni­dors cap la pos­si­bi­li­tat que Tar­rida surti de les ombres de la nit i trobi aquests petits tre­sors que nodrei­xen el seu uni­vers, que ano­mena món sub­cu­tani.

Tar­rida es con­si­dera un artista plu­ri­dis­ci­pli­nari: dibuixa, fa per­for­man­ces, foto­gra­fia, còmic, vídeo, escul­tura i ins­tal·lació, però és cert que el seu món objec­tual ha estat un dels eixos del seu tre­ball. Des de l'aco­bla­ment de dues figu­res de plàstic que esde­ve­nen uns nous éssers fantàstics, Tar­rida ha donat nova dig­ni­tat a aques­tes menu­de­ries, can­vi­ant-ne l'escala o repro­duint-les amb mate­ri­als dife­rents com per exem­ple la ceràmica (la sèrie Sub­Sub family). «Ara tracto de tre­ba­llar amb gent del ter­ri­tori, busco petits tallers de ceràmica o de figu­res de sants on em facin les meves peces. Pre­fe­reixo tre­ba­llar amb pro­duc­tors de Gràcia que amb els de la Xina», explica Tar­rida, que ja va tenir una bona experiència pro­fes­si­o­nal amb el tracte de dis­se­nya­dors, dibui­xants, pro­duc­tors i empre­sa­ris quan fa uns qua­tre o cinc anys es van posar de moda els toys, una mena de joguina per a adult, des­ti­nada a un públic col·lec­ci­o­nista i en la qual con­fluïa l'art i el dis­seny gràfic. Un tipus de cre­ació artística que s'adap­tava comer­ci­al­ment al que al llarg de la seva tra­jectòria havia fet Tar­rida. «Hi va haver un moment que sem­blava que es cre­a­ria un col·lec­ci­o­nisme de toys, però ha pas­sat. A Bar­ce­lona tot passa. Les coses duren el que dura una moda, quan passa, ja no queda res.»

Davant aquest pano­rama, i perquè no es depri­meixi més, hem d'esmen­tar rea­lit­za­ci­ons des­ta­ca­des i sin­gu­lars. En una de les edi­ci­ons dels Pre­mis Naci­o­nals de Cul­tura, lliu­rats ales­ho­res per la Gene­ra­li­tat (ara ho fa el Con­sell de les Arts), Tar­rida va ser l'autor del premi. Es trac­tava d'un sal­ta­martí, en un clar home­natge al mes­tre Joan Brossa. No era un tro­feu gaire con­ven­ci­o­nal i no tot­hom se'l va mirar amb bons ulls, però el pro­jecte va ser apro­vat i ara els gua­nya­dors d'aque­lla edició tenen un sin­gu­lar objecte de Tar­rida.

El món de fas­ci­nació popu­lar de Tar­rida no s'ins­pira només en la moderna cul­tura de mas­ses. L'art religiós també s'incor­pora al món sub­cu­tani de Tar­rida. Té enlles­tits dife­rents pro­to­tips de la mà de Nos­tra Senyora de Mont­ser­rat aguan­tant la bola del món fetes «amb pasta de sant», que és el mate­rial que s'uti­litza en la ico­no­gra­fia cata­lana reli­gi­osa i que també li ha ser­vit per rea­lit­zar unes figu­res de senyo­re­tes de Jordi Labanda.

Ara està fent una ins­tal·lació musi­cal basada en les plan­ti­lles fora­da­des que uti­lit­zava un indus­trial tèxtil. No podia ser de cap més manera: el mate­rial el va sal­var de la runa en un pis que esta­ven nete­jant.