Contesa de violins

La tar­dor ha començat amb una des­fi­lada de bons vio­li­nis­tes. Fa poc, Vadim Repin i Jos­hua Bell amb l'OBC a l'Audi­tori; ara, Leo­ni­das Kavakos al Palau. A l'horitzó, Vivi­anne Hag­ner i Isa­be­lIe Faust. La petita mera­ve­lla de la nit va ser la pro­pina afe­gida del vio­li­nista grec, la Gavotte de la Par­tita núm. 3 de Bach. Poques vega­des hem pogut sen­tir un so tan angèlic, far­cit de minúcies tren­ca­dis­ses com el que va ofe­rir en aquesta peça. En canvi, ens va des­con­cer­tar una mica l'extens Con­cert per a violí op. 47 de Jean Sibe­lius. Teníem encara a la oïda la inter­pre­tació freda i trans­pa­rent del letó Gidon Kre­mer, fa uns anys a l'Audi­tori, i aquí Kavakos, en canvi, va ser tot força i apas­si­o­na­ment, en certs moments quasi rudes, fins i tot tzi­ga­nes. Cada intèrpret fa la seva. Vés a saber com la sen­tia Sibe­lius quan la va com­pon­dre. El con­cert va començar com si hi hagués dos mons inco­mu­ni­cats entre solista i orques­tra. La fusió es va pro­duir al minut deu, després d'un esclat de so de l'orques­tra.

La segona part la va omplir un Rèquiem ale­many, op. 45 de Brahms, en què la Lon­don Phi­lar­mo­nic va tocar amb l'Orfeó Català i el Cor de Cam­bra del Palau pre­pa­rats pel seu direc­tor, Josep Vila. Els solis­tes Miah Pers­son i Die­trich Hensc­hel van fer la seva comesa cor­rec­ta­ment. La direcció del rus Vladímir Jurowski ens va donar una obra molt empas­tada, amb els mínims con­tras­tos que el seu dra­ma­tisme exi­gia. Va fugir del tre­men­disme amb què sovint es toca i es va incli­nar, amb bon gust, per una versió medi­ta­tiva però que pot­ser es va fer monòtona. Es van asso­lir, no obs­tant això, moments sump­tu­o­sos quan amb tes­si­tu­res cen­trals cor i orques­tra van exhi­bir la màxima inten­si­tat, sem­pre sota con­trol.