Vull que em plantis

Al prin­cipi de tot, ella el planta. Perquè xar­rupa la sopa? Perquè les diferències s'han accen­tuat en una situ­ació còmoda­ment rutinària. La de la Júlia (Júlia Falgàs) i en Miquel –tres actors, Arnau Nadal, Edu­ard Serra i Genís Casals per­fi­len una faceta dife­rent del mateix pro­ta­go­nista– és una història de pare­lla tan quo­ti­di­ana, rea­lista i iden­ti­fi­ca­ble que podria donar per a mol­tes comèdies tele­vi­si­ves, però que en la posada en escena tea­tral acon­se­gueix una lleu­ge­resa que la fa agra­dosa i juve­nil. L'autora, Clàudia Cedó, ha con­ce­but un relat i un mun­tatge fres­cos sobre la insa­tis­facció en les rela­ci­ons i la neces­si­tat de rete­nir allò que desit­gem. Ho fa amb les referències botàniques, amb un jardí mini­ma­lista d'esce­no­gra­fia, amb un ficus que es mor però que renai­xerà al final –al cap­da­vall és una història d'amor– i amb la cali­desa de la fusta que acull els pro­ta­go­nis­tes en un viatge físic i sen­ti­men­tal.

Et planto , estre­nada el cap de set­mana a la Fac­to­ria d'Arts Escèniques de Banyo­les, és un dels petits però grans noms del final de car­tell de Tem­po­rada Alta. Perquè mos­tra la viva­ci­tat de la jove com­pa­nyia El Vol del Pollas­tre , for­mada el 2009 per alum­nes de l'Aula de Tea­tre de Banyo­les, i de la seva direc­tora, Clàudia Cedó que acaba de gua­nyar la cin­quena edició del Tor­neig de Dra­matúrgia del fes­ti­val i fa una set­mana rebia el premi Butaca al millor text tea­tral per Tor­tu­gues.

En tota relació que­den ves­ti­gis del nau­fragi, records que no sabem que guar­dem a la bossa en forma d'ence­ne­dor. L'objecte enllaça amb un flash­back –com es van conèixer, què van fer la pri­mera nit, què no van fer...– inse­rit amb tanta natu­ra­li­tat com la cons­trucció d'un Miquel que, no des­do­blat en tres sinó com­ple­men­tat en tres, repre­senta els monòlegs inte­ri­ors, les auto­re­fle­xi­ons, en un intent des­es­pe­rat de can­viar agra­dant l'altre. La vivesa d'Et planto s'exem­pli­fica amb un final de musi­cal, deliciós, com un home­natge a les comèdies dels anys cin­quanta de Doris Day amb el L.O.V.E ver­si­o­nat per Sina­tra de fons. Després de com­prar les fun­des del sofà i de tallar la gespa, és hora que ell la planti. I la regui, sobre­tot.