Mil cares també al cinema

Si el cinema sem­pre s'ha nodrit de la popu­la­ri­tat de les estre­lles del rock i el pop –Elvis Pres­ley, John Len­non i Mick Jag­ger són només alguns dels can­tants que han fet incur­si­ons en la gran pan­ta­lla–, David Bowie va ser pot­ser un dels músics que de manera més cohe­rent van saber fusi­o­nar els dos ves­sants. Home espec­ta­cle total amb gran capa­ci­tat per con­ver­tir-se ell mateix en per­so­natge, Bowie va apor­tar al cinema el seu carisma en una sèrie de papers icònics que tre­ien par­tit de la seva imatge de dandi sexu­al­ment ambigu o d'ésser pro­ce­dent d'altres pla­ne­tes o dimen­si­ons.

Nico­las Roeg el va fer debu­tar amb un per­so­natge fet a mida a El hom­bre que cayó a la Tierra, en la qual inter­pre­tava un extra­ter­res­tre. Més enda­vant, David Hem­mings el va con­ver­tir en Gigoló i Tony Scott va fer d'ell un vam­pir a El ansia, for­mant un morbós tri­an­gle amb Cat­he­rine Deneuve i Susan Saran­don.

Però sens dubte una de les seves grans inter­pre­ta­ci­ons va ser a les ordres de Nagisa Oshima a Bon Nadal, Mr. Law­rence, una claus­trofòbica història de guerra i homo­se­xu­a­li­tat. Amb el Rei Goblin de Den­tro del labe­rinto es va acos­tar al cinema per a tots els públics, va estar en la seva salsa al musi­cal Prin­ci­pi­an­tes i va tenir suco­sos i inqui­e­tants per­so­nat­ges secun­da­ris a les ordres de Scor­sese (La última ten­tación de Cristo), Lynch (Twin Peaks: fuego camina con­migo) i Nolan (El truc final), men­tre que a Bas­quiat, de Julian Sch­na­bel, va inter­pre­tar el mateix Andy War­hol.