Bon vent i barca nova

El destí sem­pre és una ciu­tat impos­si­ble d'arri­bar-hi. Si més no, és un bon ele­ment nar­ra­tiu per a la lite­ra­tura i també per al tea­tre. En aquesta selecció s'hi tro­ben cinc viat­ges, cadas­cun a un lloc ideal dife­rent i amb una men­ta­li­tat ben adversa. Ara, cal adver­tir que en cap de les pro­pos­tes no hi ha ni bon vent i, ni de bon tros, barca nova.

‘Tes­ti­moni de càrrec'

a En aquesta obra hi ha uns per­so­nat­ges que, sem­bla, al final no faran el viatge al Carib. Les raons d'aquesta anul·lació caldrà veure-les al Tea­tre del Raval. L'obra gau­deix de l'èxit que recu­llen habi­tu­al­ment les intri­gues d'Agatha Chris­tie. La direc­tora Pepa Calvo té clares qui­nes són les claus d'intriga i humor negre. L'obra per­met des­co­brir un Jordi Coro­mina excel·lent (sobre­tot en el seu punt còmic, sem­pre dis­po­sat a cla­var una injec­tiva a la Srta. Plim­soll, la infer­mera (Muntsa Tur). La clau és la intriga. I, per això, són papers impres­cin­di­bles la maqui­na­dora Romaine Vole (Empar López) i la ser­venta Janet Macken­zie (Montse Mira­lles) de la dona assas­si­nada. No se la per­din.

‘Nàufrags'

a Lluís Danés fa fra­cas­sar el viatge d'il·lusi­ons d'uns hipotètics refu­gi­ats a Nàufrags. Ell té una sen­si­bi­li­tat molt per­so­nal que con­necta amb Lluís Llach, Edu­ard Gali­ano, Albert Pla i Manolo Alcántara... Ara, es dis­tan­cia del circ i reforça la línia de la mani­pu­lació d'objec­tes (que ja va ini­ciar amb el Was­te­land, al Grec del 2013). El direc­tor i dra­ma­turg sem­pre compta amb un espai escènic de cops d'efecte molt visu­als que donen més substància a l'uni­vers en què con­vida a cap­bus­sar-s'hi. Nàufrags res­pira el drama dels refu­gi­ats que, a par­tir d'aquest estiu, han estat notícia per la seva sor­tida de Síria. La volun­tat de dei­xar una inter­pre­tació oberta frena el pes de denúncia del des­in­terès dels euro­peus a com­pro­me­tre's amb els des­val­guts.

‘Anna Karènina'

a Anna Karènina deci­deix pren­dre un destí tràgic en una estació de tren, en un tra­jecte que era anodí. El pro­blema d'aquesta adap­tació és que es limita a pre­sen­tar molt angulós el con­flicte d'un tri­an­gle amorós. Tot i la inten­si­tat inter­pre­ta­tiva (sobre­tot de Lara Díez) el pinyol queda massa pelat i no hi ha espai per tas­tar el regust de les con­tra­dic­ci­ons, de la ràbia per haver de triar entre el seu fill i el seu amor intens. Cal des­ta­car, també, les ambi­en­ta­ci­ons musi­cals, inter­pre­ta­des en directe al piano, que pin­ten els moments amb uns colors i uns tons ade­quats.

‘Xar­ne­gos'

aXar­ne­gos refle­xi­ona sobre la neces­si­tat del viatge (dins d'un mateix estat, o no) i la per­ti­nença d'allà on s'arrela, amb un pes­sic de sal picant i un gir emo­tiu. La pro­posta inte­gra un grup d'actors molt hete­ro­geni: des d'unes con­tras­ta­des Roser Bata­lla i Alícia Puer­tas fins a espec­ta­dors aspec­tants. D'entrada, hi ha un aire còmic, d'impro­vi­sació. La peça va gua­nyant den­si­tat: un cop reïx l'empa­tia amb els pro­ta­go­nis­tes, s'estre­meix l'emoció. Xar­ne­gos parla, en rea­li­tat, de les vides ínti­mes d'uns ciu­ta­dans mirats des d'un micros­copi. I des d'aquesta òptica, els him­nes apa­rei­xen desen­fo­cats. La política queda fora, cer­ta­ment, d'aquest con­sul­tori de pega.

‘Ronda naval sota la boira'

a L'estrena d'Els Pira­tes Tea­tre demos­tra que el viatge maleït per l'adap­tació de Ronda naval sota la boira no és tal. Aquest viatge en què Cal­ders cri­ti­cava sarcàsti­ca­ment la inde­fi­nició de la democràcia per rebel·lar-se con­tra la dic­ta­dura fran­quista, avui res­sona molt bé. En aque­lles deci­si­ons uni­la­te­rals d'un capità èpic i intran­si­gent s'hi podria veure una ombra de Rajoy (en fun­ci­ons). No cal ni ras­tre de cari­ca­tura. El diver­tit excés per­met can­viar fàcil­ment de tràgic polític de torn. La novel·la, tru­fada de dife­rents nar­ra­dors, es trans­forma ara en un capítol tre­pi­dant i absurd de vai­xell a la deriva en què nar­ren una peri­o­dista, un autor del fals docu­men­tal, una veu en off i el noi que escriu el relat. És un joc diver­tit un des­propòsit àgil i desin­hi­bit ser­vit molt gene­ro­sa­ment pels Pira­tes Tea­tre (nom apro­piat per a una peça que nau­fraga, per volun­tat pròpia, fins que deci­deix sal­var a quasi tot el repar­ti­ment). Ja vol­dria l'empre­sari del Titànic haver res­tat tan­tes vícti­mes segu­res, enmig de la boira. Un viatge d'equívocs que evoca a La tar­dor bar­ce­lo­nina de Fran­cesc Pujols, escrita el 1908 que es va estre­nar a La Seca el 2013, diri­git per Fèlix Pons).