A mig fer

Pepa Plana porta sem­pre un nas de pallassa a la bossa de mà. Per si fa falta. L'espe­rit d'aquests artis­tes ultra­passa, de molt, els focus i les seves ruti­nes. Són fràgils tot i la seva evi­dent gosa­dia d'enfron­tar-se a l'espec­ta­dor sabent que se'ls pot domi­nar més fàcil­ment que a un ele­fant domes­ti­cat. El text de José Ramón Fernández està escrit en aques­tes coor­de­na­des però, sor­pre­nent­ment (si més no el dia de l'estrena a Gràcia), l'actor es va refu­giar massa en els tòpics còmics i esca­tològics per bus­car una con­nexió que ja hi és de manera natu­ral. Per això, el seu per­so­natge arriba desen­fo­cat als espec­ta­dors, un punt incom­pren­si­ble sense saber si és un mil­ho­mes,
un romàntic o un des­gra­ciat fill de pallasso de
cin­quena gene­ració.

L'expo­sició que des­plega en la seva expli­cació (men­tre espera el seu minut de glòria, el temps impres­cin­di­ble perquè un pallasso modi­fi­qui la vida dels que el miren) és prou pedagògica: res­pon a les noci­ons bàsiques del circ, i con­cre­ta­ment del pallasso. S'atre­veix a citar històries dels Raluy (i l'home bala) i d'home­nat­jar Char­lie Rivel, o Tor­tell Pol­trona. Aquest per­so­natge, que espera (i des­es­pera), fa evi­dent la neces­si­tat del pallasso, que, a més de fer riure (i fer més ama­ble la vida), també fa pen­sar (i fer-la més con­sis­tent). No gasta pin­tura blanca a la cara: tira com l'August dels mil cops però li falta ense­nyar una ànima (si més no el dia de l'estrena, repe­tim) com les juga­ne­res de Jango Edwards, Blai Mateu o Gui­llem Albà... Voler tea­tra­lit­zar el món del circ és com­pli­cat, perquè cal defen­sar les ruti­nes des d'un punt molt endins si no es vol que­dar com el retrat esquemàtic, del que s'ha vol­gut fugir. Pot­ser per això, la funció de dimarts que­dava desen­fo­cada.