Un triangle icònic

“Pot­ser no és dona per a un sol home.” Aquesta línia de diàleg pot­ser és de les que millor sin­te­tit­zen l'espe­rit de Jules et Jim, ununa de les pel·lícules més repre­sen­ta­ti­ves de François Truf­faut i també una de les històries d'amor més lliu­res, rup­tu­ris­tes i tole­rants de la història del cinema i una de les obres mes­tres de la Nou­ve­lle Vague.

Lec­tor com­pul­siu des de petit, des d'abans de diri­gir el seu pri­mer llarg­me­tratge Els 400 cops Truf­faut estava obses­si­o­nat a por­tar al cinema la novel·la auto­bi­ogràfica d'Henri-Pierre Roché. Escrip­tor tardà, Roché va debu­tar en la lite­ra­tura als 74 anys amb un lli­bre ins­pi­rat en el tri­an­gle sen­ti­men­tal i sexual que va man­te­nir amb el seu amic Franz Kes­sel i amb la pin­tora i escrip­tora Helen Grund, tots dos ale­manys. L'interès de Truf­faut en la novel·la Jules et Jim, de fet, va deri­var en una relació d'amis­tat entre l'escrip­tor i el cine­asta, que va viure amb tris­tesa el fet que el pri­mer morís abans de poder veure la pel·lícula i que anys més tard –el 1971– tor­na­ria a adap­tar una novel·la seva, Les dues angle­ses i l'amor, una altra nar­ració d'un tri­an­gle amorós.

Pot­ser sense pre­ten­dre-ho, amb la rea­lit­zació de Jules et Jim Truf­faut va esta­blir un vin­cle entre dues èpoques en què en la seva París natal van con­viure una par­ti­cu­lar efer­vescència cre­a­tiva i un replan­te­ja­ment de les con­ven­ci­ons morals i sexu­als: la Belle Époque, moment en què arrenca l'acció de la història, i els anys sei­xanta, en què es va diri­gir la pel·lícula. La història de dos amics –un francès i un ale­many– que es conei­xen en els dies pre­vis a la Pri­mera Guerra Mun­dial i aca­ben com­par­tint el seu amor per una dona enci­sa­dora i volu­ble, va ser­vir al cine­asta per fer una demos­tració de tolerància i res­pecte, amb una mirada més ingènua que pro­vo­ca­tiva i una total absència de judi­cis mora­lit­zants. Una pel·lícula sobre l'amor total con­ce­but com a acte de gene­ro­si­tat, de desig de la feli­ci­tat de l'altre i des­proveït de sen­ti­ments de pos­sessió i exclu­si­vi­tat.

És cert que el to de la història evo­lu­ci­ona de la llu­mi­no­si­tat ini­cial cap a la malen­co­nia i la tragèdia (de la mateixa manera que ho fa la pre­ci­osa música ori­gi­nal de Geor­ges Dele­rue). La bucòlica arcàdia de banys a la platja i de pas­se­ja­des pel camp va mos­trant a mesura que passa el temps aspec­tes més fos­cos i pes­si­mis­tes; però la infe­li­ci­tat i la insa­tis­facció és un pro­blema inhe­rent a la con­dició humana i també les rela­ci­ons de pare­lla con­ven­ci­o­nals deri­ven en desen­llaços tris­tos i inde­sit­jats.

François Truf­faut, que va diri­gir aquesta pel·lícula –la ter­cera de la seva car­rera– amb menys de trenta anys, fa ser­vir un ven­tall de recur­sos for­mals que apor­ten un to nar­ra­tiu lliure i obert cohe­rent amb l'estil de vida que des­criu: la veu en off d'un nar­ra­dor omnis­ci­ent, cons­tants movi­ments de càmera, gra­va­ci­ons d'arxiu, imat­ges con­ge­la­des, zooms... Recur­sos dels quals el cinema dels anys sei­xanta va aca­bar abu­sant i que en mol­tes pel·lícules van que­dar automàtica­ment anti­quats, però que aquí resul­ten fres­cos i juve­nils. El direc­tor de foto­gra­fia, Raoul Cou­tard, va arri­bar a col·locar la càmera damunt d'una bici­cleta per trans­me­tre la sen­sació de cons­tant dina­misme aeri que trans­met el film.

Vista amb ulls con­tem­po­ra­nis, davant imat­ges tan icòniques com la de Jeanne Moreau –que regala una inter­pre­tació repleta d'encant i de perill– ves­tida d'home, fumant i amb un bigoti pin­tat, és impos­si­ble no ena­mo­rar-se de l'actriu i del per­so­natge de Cat­he­rine i no enten­dre que també ho facin els per­so­nat­ges mas­cu­lins, que ho fes François Truf­faut i que ho fes tot l'equip de rodatge.