Entre cordes i emocions

Tres set­ma­nes després de la publi­cació de Domus, un disc sobre els efec­tes emo­ci­o­nals dels des­no­na­ments fet arran de la seva par­ti­ci­pació, també com a actriu, en el film Cerca de tu casa, Sílvia Pérez Cruz va tor­nar dilluns al Tívoli, un tea­tre on comença a sen­tir-se com a casa i on, fa dos anys, ja va tri­om­far amb el seu tàndem amb Refree.

Amb entra­des exhau­ri­des (per avui, també) i acom­pa­nyada, en aquesta ocasió, d'un quar­tet de corda (Joan Antoni Pich, Elena Rey, Car­los Mont­fort, Josep Bra­cero), un con­tra­bai­xista (Miquel Àngel Cor­dero) i, pun­tu­al­ment, d'un per­cus­si­o­nista (Aleix Tobías) i una arpista (María Jesús Ávila), la can­tant de Pala­fru­gell va fer bri­llar les cançons de Domus a través d'una manera de can­tar cada cop més juga­nera i un diàleg diver­tit, i a vega­des atre­vit, amb els músics, gràcies als quals Pérez Cruz canta, fins i tot, millor.

Veure-la, a Sí se puede, diri­gir els músics men­tre, per mega­fo­nia, s'escol­tava una acció de la Pla­ta­forma d'Afec­tats per la Hipo­teca con­tra un des­no­na­ment; entre­llaçar, a Estranha forma de vida (d'Ama­lia Rodri­gues) la seva veu amb l'arpa (“can­tar amb arpa... mola molt”, no es va poder estar de dir); i com­par­tir, a Cor­ran­des d'exili, un duo quasi físic amb Joan Antoni Pich, són tres moments per guar­dar d'un reci­tal que va començar amb el peu esquerre (les saba­tes li feien nosa, la cor­retja de la gui­tarra també) però que, mica en mica, es va anar incrus­tant en els cors del públic.

Pérez Cruz va aco­mi­a­dar-se amb un edi­fi­cant Hymne À L'Amour d'Edith Piaf, una bella hava­nera escrita pels seus pares (Ves­tida de nit), un med­ley (Maca­rena, i Gaso­lina inclo­ses) amb l'objec­tiu d'impo­sar “el cac­hon­deo” davant “tan­tes penes” i la sen­sació, final­ment, d'haver con­nec­tat ple­na­ment tant amb el públic del tea­tre com amb el caldo d'emo­ci­ons que bull en les seves cançons.