La novel·la de Sant Jordi

Sílvia Alcàntara escriu des del sen­ti­ment, però sense fer trampa: amb les parau­les jus­tes, reflec­tint estats d'ànim, sense ser evi­dent, sense fer soci­o­lo­gia. La seva nova novel·la, Els dies sense glòria, torna a mos­trar-nos el pas del món rural a la ciu­tat, com abans ho havia fet amb els èxits Olor de colònia i La casa can­to­nera. La mateixa trama podria deso­ri­en­tar el lec­tor, mani­pu­lar-lo, però Alcàntara pre­fe­reix que l'argu­ment flu­eixi, que cadascú en tre­gui les seves con­clu­si­ons. A par­tir de la situ­ació límit d'una dona en estat de coma, la nar­ra­dora ens implica en històries ver­sem­blants, crues i ten­dres, extre­tes de la vida nua. Recrea els petits ava­tars del pas cap a una ciu­tat sense espe­ci­fi­car de la roda­lia de Bar­ce­lona, la sen­sació de terra cre­mada, de no poder tor­nar enrere perquè el món ante­rior ha que­dat peri­cli­tat: gene­ra­ci­ons empe­ses pels can­vis soci­als i econòmics que se'n deri­ven. Com si es tractés d'una novel·la d'ini­ci­ació, el seu rea­lisme ense­nya l'emi­gració de la casa de pagès, o d'una colònia indus­trial al camp, cap a una zona urbana, un tra­jecte d'emi­gració inte­rior, que va dels anys trenta al 2003. Duresa amb bona lite­ra­tura.

A 'Els dies sense glòria', Alcàntara torna a mos­trar-nos el pas del món rural a la ciu­tat